[category]
[title]
El col·lectiu Las Huecas li ha agafat el gust al fregolisme, a la disfressa. A De l'amistat (Sala Beckett) el seu últim espectacle abans de Riure caníbal, jugaven amb l'alteritat de manera extraordinària, fins a les últimes conseqüències. Ara, en el seu salt al Teatre Lliure, van encara més a fons en les formes mirant de suplantar, de portar a escena, quatre líders de l'extrema dreta europea: la italiana Giorgia Meloni, l'alemanya Alice Weidel, l'espanyola Isabel Díaz Ayuso i la francesa Marine Le Pen. Parlaran en anglès, no es diran mai pel seu nom, però per les maneres, l'accent i el discurs gestual serà fàcil identificar-les.
La companyia de Júlia Barbany, Andrea Pellejero i Núria Corominas s'enfronta a la complexa qüestió de parlar d'una tendència política, sovint protagonitzada per dones, des del feminisme. En un moment donat, Ayuso diu a les seves companyes: us heu fixat que totes som dones? I rep com a resposta: això no té cap mena d'importància, ara. I sí, és important, perquè Las Huecas no ho passen per alt, perquè, amb Riure caníbal, busquen el cos a cos en la guerra cultural.
Cap autor o director home hauria estat tan legitimitat com elles per mirar les líders d'ultradreta sense compassió
I perquè cap autor o director home hauria estat tan legitimitat com elles per mirar les líders d'ultradreta sense compassió, per retratar-les com unes dones sense discurs ni llums, tan inútils que no saben ni inflar un globus, que ni tan sols s'estan de mentir i tergiversar tot el que troben pel camí, incapaces d'encadenar tres frases seguides amb un mínim sentit.
La presència de dues actrius més veteranes de fora del col·lectiu, com la humorista Judit Martín i la ballarina i performer Sofia Asencio, incrementa diversos graus el nivell interpretatiu de Las Huecas. S'expandeixen més enllà de la seva zona de confort i demostren, a la vegada, el bon nivell de partida de Barbany, Pellejero i Corominas.
Amb tot, un espectacle que comença com un acudit (com posaries en un teatre les líders de l'extrema dreta alemanya, italiana, francesa i espanyola?) i finalitza amb un aquelarre, que vol ser una presa de consciència i fer riure la platea, que dinamita i parodia, no ho té gens fàcil perquè acabi sortint bé. I a fe que Las Huecas ho aconsegueixen. A més, ho fan sense renunciar en cap moment a les seves senyes d'identitat: la profunditat i l'humor.