El meu germà, Bernard

Després de la seva mort, als 41 anys, el germà de Bernard-Marie Koltès va aconseguir aplegar bona part de la seva correspondència amb la seva família, cosa que va produir un llibre voluminós i que, en bona mesura, és una mena de dietari del gran dramaturg francès. La directora Ester Villamor va carregar aquestes cartes quan el seu germà s'estava morint. No va obrir el volum fins que va passar el pitjor. Li van fer tanta companyia, li van provocar tal consol, que va decidir fer-ne una tria i portar-les a escena per compartir tota la humanitat que va trobar-hi.

El resultat és un monòleg delicat d'Albert Ausellé, que té la difícil missió de posar-se en la pell d'un mite, autoexigent, molt crític, però que alhora vessa amor per tots els porus del seu cos. Un autor d'obres tan importants per al teatre contemporani com En la solitud dels camps de cotó o Roberto Zucco, peces que no ens cansarem de llegir mai i que requeririen una edició en català immediata.

No era fàcil resumir en una hora i quart més de 500 pàgines de correspondència

Ausellé es passeja per la vida de Koltès des dels seus inicis en el món del teatre, quan creia que no tenia futur, fins als seus últims dies, rosegat per la sida. Hi podem veure un home íntegre, molt preocupat pel seu entorn immediat (les cartes a la mare són delicioses) i per la injustícia. La directora i Berta Giraut han ordit una dramatúrgia impol·luta, perquè no era fàcil resumir en una hora i quart més de 500 pàgines de correspondència.

Villamor col·loca el seu Koltès en una parada de metro parisenca, en un muntatge senzill, dedicat exclusivament a la paraula. Ausellé sap contenir l'emoció, limitar els gestos, mesurar una dicció perfecta. I, sobretot, sap fer-nos arribar la intimitat del mite. Una molt bona feina.