Per fer bon teatre, calen poques coses: un text que destaqui, uns actors que sàpiguen què fan i un director que estimi la seva feina. I en la posada escena d'aquesta novel·la de Stefan Zweig, editada el 1922, una 'rara avis' dins la seva vasta producció literària, hi tenim, per sobre de tot, un amor profund cap a la paraula i la humanitat. Zweig ens explica una faula oriental en què el protagonista, en Virata, un jutge prestigiós, va abandonant el món així que va veient el pes i el perjudici de les accions dels homes, fins que s'adona que no fer res, retirar-se, també és una acció que porta conseqüències.
Com un conte a la vora del foc
La il·luminació de Pep Bracons i la música en directe de Marc Serra acompanyen un Xavier Ripoll i un Òscar Muñoz que es van intercanviant el rol de Virata i, alhora, donen vida a molts altres personatges. Broggi, que va estrenar aquest espectacle per primer cop el 2002 a la Sala Beckett de Gràcia, dona profunditat al muntatge aprofitant les dimensions del teatre de la Biblioteca de Catalunya. Tot i això, ens parla sempre de molt a prop, com si la faula de Zweig fos un conte a la vora del foc, gràcies a una dicció impecable i al saber estar de Ripoll i Muñoz.
Zweig mai ens renya
Sembla que els dos actors no facin res, que recordin les marques i que es limitin a narrar, únicament. Però en aquesta senzillesa extrema s'hi amaga una dificultat sublim. Perquè en la proposta de Broggi hi ha calidesa, confidència, i cap alliçonament. Zweig, tant en la ficció com en l'autobiografia, mostra i explica, mai no ens renya. I el director podria haver caigut en el parany de dir-nos: veieu què passa? Deixa que sigui l'espectador qui en tregui conclusions. No us la perdeu.
