[category]
[title]
Segons Tiago Rodrigues, el món està separat en dos hemisferis: el possible i l'impossible. L'un seria Occident o, més ben dit, tots aquests llocs que es poden permetre el luxe de no viure permanentment en estat de guerra. L'altre correspondria a tots aquests indrets que estan sotmesos a les bombes. Enmig hi hauria els treballadors humanitaris, tots aquests que, provinents del possible, treballen en l'impossible. La raó? Una feina com qualsevol altra, diuen els personatges del director i dramaturg portuguès. Però és una mica més que això.
Fa un parell d'anys, el mateix Rodrigues va portar aquest mateix espectacle, que ara ha estrenat La Perla 29, a Temporada Alta. A Barcelona, és Cristina Genebat qui s'ha encarregat de dirigir-lo, en el que és el seu debut amb la batuta. En el muntatge original, els quatre intèrprets parlaven en la seva llengua, un residu que ha quedat en la versió catalana, amb Joan Amargós (francès), Màrcia Cisteró (català), Andrew Tarbet (anglès) i Elena Tarrats (portuguès). Però només en la presentació en vídeo i durant alguna escena.
El muntatge és frontal i desenvolupa les vides d'aquests quatre cooperants. Tot està pensat amb la idea d'una companyia que entrevista els treballadors humanitaris per fer-ne una obra de teatre. D'aquí que tot comenci amb el vídeo de tots ells arribant al teatre i començant a explicar qui són, quina és la seva feina, com hauria de ser l'obra. Acte seguit, els intèrprets salten a escena i desenrotllen la trama.
Tots quatre, amb l'acompanyament musical en directe de Mar Orfila, estan molt bé, en un muntatge que subratlla el naturalisme. Els quatre intèrprets suplanten els treballadors humanitaris de debò i han de fer de tot menys teatre, és a dir, que poden no mantenir un discurs coherent, entrebancar-se, contradir-se, coses normals quan el que prima és l'oralitat, l'espontaneïtat d'un discurs no assajat. D'aquí que puguem afirmar que la feina de Genebat ha estat fina, acurada, per transmetre una certa sensació de found footage, d'imatges no enllestides.
La feina de Genebat ha estat fina, acurada
Rodrigues ha fet molt bé la seva feina. En el sentit que juga molt bé amb la metàfora, eix crucial de la seva última producció teatral, com la mateixa La distance, que hem vist aquesta temporada al Lliure. No és que totes les guerres s'assemblin, però potser sí, perquè a totes hi ha moltes víctimes innocents i també moltes formen part de conflictes irresolts que s'allarguen durant dècades, conflictes impossibles. La seva mirada sobre els treballadors humanitaris tampoc no és complaent. Per què fan el que fan? Què els porta a jugar-se la vida pels altres? Quina vida tenen, ells? Preguntes, totes, que no tenen una única resposta.
