[Aquesta crítica es va publicar originalment el 2019]
Quan saltes al buit, et poden passar dues coses: o t'estampes o caus dret. I 'Falaise', l'obra més ambiciosa dels Baró d'Evel de Blaï Mateu i Camille Decourtye, és un arriscadíssim mortal del qual no només en surten victoriosos, sinó disparats a dimensions desconegudes. Perquè amplien el camp de 'Là', que ja era gairebé perfecta, i, a través d'un grup de vuit intèrprets, un cavall blanc preciós i catorze coloms, demostren que damunt un escenari pot passar qualsevol cosa, que els límits els posem nosaltres.
Mateu i Decourtye ens situen en un paisatge postapocalíptic dominat per una gran fortalesa que aniran foradant durant tota la funció. Veurem el petó més llarg de la història del teatre català, com els intèrprets es pengen i despengen de tot arreu, com ordeixen coreografies catàrtiques, com tremolen imitant els zombis de 'Thriller', com porten l'absurd fins al riure, la bellesa fins al paroxisme.
No hi ha res a Europa com Baró d'Evel
En un moment de la funció, amb Oriol Pla a la guitarra i Decourtye al baix, vaig tenir la sensació d'estar al davant d'un muntatge de la Needcompany de Jan Lauwers. En un altre, vaig pensar que si Pina Bausch aixequés el cap i es passés per Barcelona, comprovaria que la seva dansa-teatre ha estat capaç d'evolucionar gràcies a la introducció del circ en el binomi. Estic segur que li encantaria i afirmaria que no hi ha res a Europa com els Baró d'Evel. Perquè saben ballar, saben cantar, saben fer riure, saben saltar de tres metres, caure i tornar-se a llançar. Al final, tanmateix, sempre tornen al lloc d'on venen, al pallasso empastifat de pintura blanca vestit de Julieta i fent galls des d'una finestra. Perquè no són perfectes. I això és el que els fa grans.
Concepció i posada en escena: Camille Decourtye, Blaï Mateu Trias. Interpretació: Noëmie Bouissou, Camille Decourtye, Claire Lamothe, Blaï Mateu Trias, Oriol Pla, Julian Sicard, Martí Soler, Guillermo Weickert, un cavall, uns coloms.
NO T'HO PERDIS: 16 preguntes a Blaï Mateu
