Feia anys que cap proposta escènica arribava a Barcelona amb l'impacte de Nora Chipaumire. Això és una altra cosa, una energia d'un altre continent, d'una altra galàxia. L'artista de Zimbàbue no coneix barreres que separin disciplines. Hi incorpora veu, text, instal·lacions, projeccions audiovisuals... I amb aquesta diversitat de llenguatges es va lança a presentar, dividit en dos dies de representació, un tríptic que s'inspira en els seus anys formatius al Zimbàbue dels anys 70, 80 i 90. Hi repassa tres estils musicals, sempre amb el cos com a protagonista i amb tres grans figures a l'horitzó: les de Patti Smith, Grace Jones i el músic congolès Rit Nzele.
Chipaumire, sempre al mig de l'escena, amb el públic al seu voltant, ens regala un ritual teatral amb la música com a vehicle. Es mou d'una banda a l'altra. Ens desafia amb la seva mirada. Molts dels assistents, segur, mai no han tingut mai tan a prop una negra com ella. Una dona que els mira als ulls amb duresa. "Tota revolució necessita un negre. Tot negre necessita una revolució", repeteix a '100% pop'.
