Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Nora Chipaumire: una bomba africana al Grec
Notícies / Teatre i Arts Escèniques

Nora Chipaumire: una bomba africana al Grec

Nora Chipaumire
Foto: Ian Douglas Nora Chipaumire

“El teatre que es fa avui dia és cada vegada menys útil per a mi”. Nora Chipaumire ho té clar. L’artista africana amb seu a Nova York no diu que fa teatre, sinó 'living art' (art en viu), “una provocació” en tota regla. “Si tornéssim als grecs, a connectar el teatre amb l’agitació, potser deixaria de pensar que el teatre ha perdut sentit, propòsit”, afegeix. La qüestió és que, gràcies al festival Grec, Chipaumire ens presentarà a la sala Hiroshima la seva trilogia '100% pop', '#punk' i '*n!gga', tres bombes escèniques que ens faran volar el cap, ballar, alçar el puny i divertir-nos de valent.

L’artista nascuda a Zimbàbue pretén connectar la manera de fer teatre occidental amb la filosofia africana, on “tot és un”, on el gest, el so, el moviment i el públic formen part de l’espectacle. I ho fa a través de “vibracions sòniques”. D’entrada, amb el punk, que per ella té un component social, de ràbia generacional, però també sexual i de “falta de valentia”. Respecte al pop, Chipaumire fa referència a la comercialitat, a la facilitat, “a l’art per a la gent normal” que prefereix els Beatles a Schönberg. “La música pop és molt democràtica”, avisa. I ens recorda la importància de la ràdio a Àfrica. Pel que fa a la música negra, a '*n!gga', Chipaumire diu que “és una provocació massiva construïda a partir de la rumba congolesa”, l’estil musical predominant a Àfrica, a qui atribueix un gran sentit de la innovació i una “gran contribució al món de les idees”.

Chipaumire, com bé diu, és pura agitació. Una de les frases que repeteix a '100% pop' és: “Cada negre necessita una revolució. Cada revolució necessita un negre”. Ella s’explica: “M’havia d’imaginar com alliberar-me a mi mateixa dels grans gurus revolucionaris del continent, que algú va vendre, ja que sempre hi ha algú que vol fer descarrilar la revolució a Àfrica”. “Les nostres revolucions encara han de venir, i no seran revolucions per la independència, sinó per un canvi radical”, afegeix.

La trilogia de Chipaumire no és res més, ens explica ella, que “un autoretrat”, una manera d’esgotar els camins que porten a ella mateixa, a comprendre com ha arribat a ser com és, com va ser una nena que escoltava la ràdio i anava a clubs amb DJs africanistes i va acabar estudiant dansa a Jamaica, Cuba i els EUA. És un homenatge “al poder de la música per sacsejar-te, expulsar-te del grup” i fer-te adonar del lloc que ocupes al món. I aquí l’artista cita un assaig crucial, 'Variations on the beautiful in the congolese world of sounds', d’Achille Mbembe, un text que mira a la cara tota la filosofia occidental, amb Theodor Adorno al capdamunt, per dir-los que la rumba congolesa no és ni frívola, ni superficial, ni vulgar, sinó un element de primer ordre de cohesió social amb un sistema estètic ben definit. “A mi m’agrada molt més que el pop o el punk”, reconeix Chipaumire.

Tot i treballar a Nova York, Chipaumire no oblida d’on ve. Se sent lluny dels EUA afroamericans. “Els artistes afroamericans encara estan intentant competir amb altres artistes i pocs entenen què és Àfrica”, assegura. Ella, per exemple, sap que “Àfrica és una extensió de la història d’Europa”, amb tot l’historial colonitzador que hi ha al darrere, de repressió i supressió. Això no obstant, diu que li encanten Txékhov i Beckett: “Són patrimoni mundial que tracten amb les veritats de la humanitat, poc importa que siguin blancs”. Escoltar per aprendre.

Advertising
Advertising

Comentaris

0 comments