Autor: Wajdi Mouawad. Director: Mario Gas. Amb: Nuria Espert, Laia Marull, Ramón Barea, Álex García, Alberto Iglesias, Candela Serrat, Lucia Barrado i Germán Torres.
Torna Wadji Mouawad. Aquella tragèdia moderna amb ressons dels clàssics grecs i Shakespeare que ens va sacsejar fa cinc anys en la lectura d’Oriol Broggi retorna de la mà de Mario Gas i amb un repartiment encapçalat per Nuria Espert. Cal dir-ho perquè l’actriu supera en aquest espectacle qualsevol referent anterior. Domina l’escena. Col·loca les paraules i els silencis amb una torbadora emoció que colpeja. El monòleg del segon acte en què Nawal aconsegueix el miracle d’adreçar-se directament a cadascun dels espectadors.
Espert és Nawal, la mare, en aquest viatge iniciàtic dels seus dos fills, a qui deixa en herència l’exhortació de trobar al seu pare i un germà del que desconeixien fins i tot l’existència. Una obra monumental en què la recerca de la memòria esdevé una mirada sobre l’essència de l’ésser humà quan ha perdut qualsevol raó i ha deixat que la brutalitat s’imposin al seu volant. El text de Mouawad agafa ara un sentit proper quan el metge descriu la confrontació entre germans d’un poble com una història interminable on ningú no podia saber quin era l’origen de la disputa.
La lectura de Mario Gas és més entenedora, també més freda i menys poètica i apassionada que la de Broggi, però igualment contundent, per moments escruixidora, amb un conjunt d’actors ben dirigits. Molt humà Ramon Barea, sobretot com a notari. Notable Laia Marull, encara que una mica esverada en el primer acte. Magnifica Lucía Barrado. I al final, Gas proposa una imatge fraternal i silent d’aquella reconciliació que semblava impossible.
