La confusió

El que fan la periodista queer Helena Mir (Anna Tamayo) i la coach Lorena Miguel (Roser Batalla), tancades a la força en una casa per mor d'una tempesta bíblica i obligades a discutir les seves diferències, és el que haurien de portar a terme tots els bàndols rivals de la nostra època. Perquè, segurament, quan la pluja amaini, no hauran canviat d'opinió, però almenys seran capaços d'entendre l'altre, cosa que és sempre el primer pas per assolir una entesa.

L'argument de La confusió és molt senzill. Una dona jove irromp en la consulta d'una coach veterana, especialista a "acompanyar" processos de transició. Primer, no li diu qui és i es fa passar per una pacient. Tanmateix, la professional dels canvis no trigarà a descobrir l'engany i la farà fora de casa. A l'exterior, però, cau un gran aiguat i totes dues han rebut un avís de protecció civil que demana la població de no sortir de casa. La Lorena està molt angoixada i l'Helena l'ajuda a relaxar-se. Tenen temps per xerrar.

El nucli de la discussió que engeguen té a veure amb l'homosexualitat, dels certs "privilegis" de què gaudeixen, de la discriminació positiva i de la presumpta infelicitat dels membres del col·lectiu LGBTIQ+. La qüestió és que la Lorena pensa algunes coses d'aquestes i fins i tot ha ajudat alguns gais a deixar de ser-ho. La batalla està servida.

Mantindria els privilegis? Aquesta sempre és la gran pregunta

La funció té algun moment brillant, com quan l'Helena fa imaginar la Lorena què faria si hagués de tornar a néixer i pogués decidir, abans, com endreça el món sense saber on li tocaria viure. Aquí toca el moll de l'os. Mantindria els privilegis? Aquesta sempre és la gran pregunta.

Raquel Loscos ha escrit una obra que té una estructura molt semblant a Voltaire/Rousseau. La disputa, de Jean-François Prévand, amb tocs de comèdia enmig d'un aquelarre dialèctic, dues generacions en lliça i la inevitabilitat de la conversa. Els seus personatges, però, no parlen de la raó, la ciència i l'art, sinó que tracten de coses més quotidianes i amb un llenguatge més planer. Sabem perfectament de quina part està Loscos, però ni ridiculitza ni fa callar l'altre bàndol.

Jaume Viñas dirigeix una funció immersiva sense necessitat de fer gaires floritures. Batalla torna a demostrar-nos que és una actriu superba, capaç de sortir airosa de qualsevol repte. Tamayo, al seu torn, sap moure's pels diferents graus de la interpretació amb solvència, mentre es fa ben seu un personatge que tira a excèntric.

No et perdis la llista de les obres recomanades que hi ha a la cartellera ara mateix