[category]
[title]
La nit de les tríbades, de Per Olov Enquist, és un dels muntatges mítics del primer Lliure, el de Fabià Puigserver. Ens situa a Copenhaguen durant l'assaig d'una obra de teatre, La més forta, amb la presència de l'autor, August Strindberg, i la seva esposa, l'actriu Siri von Essen, de qui s'està separant. Enmig dels dos, hi ha Marie-Caroline David, l'altra actriu del muntatge, lesbiana reconeguda i amb una història comuna amb la parella. Mentre intenten aixecar l'obra, Strindberg mostrarà la seva pitjor cara: masclista, dèspota, el que avui diríem un abusador de manual.
Oriol Broggi ha decidit repassar un text que no es representava des que Lluís Pasqual el va recuperar la temporada 1999-2000, i ho ha fet en escenari nou per a La Perla 29, el Teatre de Sarrià, un espai preciós que s'ajusta com l'anell al dit a la seva proposta, amb un tempo diferent del d'aquell Lliure amb Anna Lizaran, Quim Lecina i Muntsa Alcañiz. No tenim ni una Maria-Carolina desfermada, ni un August fora de si, ni una Siri amb ganes de gresca. Respectivament, Cristina Arenas, Joan Marmaneu i Clara Mir estan molt més continguts. Ningú no alça la veu: la guerra és psicològica, verbal, precisa.
La peça d'Enquist no ha perdut un gram d'actualitat
El repartiment del Teatre de Sarrià el completa Jordi Llovet, en el paper de Viggo Shiwe, un fervent admirador de Strindberg que tastarà en carn pròpia la seva mala bava i la manca d'escrúpols.
El més sorprenent de tot plegat és que la peça d'Enquist no ha perdut un gram d'actualitat. En el context dels 70, que un autor suec disparés contra el gran pare del teatre suec contemporani, per tractar-lo de bèstia, va tenir un impacte important. Avui, els insults de Strindberg, tot el que diu de les dones, ens cremen a les orelles, però no hem d'oblidar que el món no ha canviat gaire en un segle i mig i que hi ha molts homes que pensen just el mateix que l'autor de La senyoreta Júlia, que les dones són inferiors, manipuladores, egoistes i incapaces de fer res sense un home al costat.
Broggi ha optat per una posada en escena clàssica agafant tot el teatre com a escenari, no només les taules per on es belluguen actors i actrius, a on fins i tot ha col·locat tres files d'espectadors. Potser ha estat una mica conservador, el director. Sí, ha rebaixat el tempo, la intensitat de la funció, amb un muntatge menys físic que l'històric. Però la clau està en el repartiment, tota una aposta. Encertada, sobretot en els casos de Mir i Arenas.
