Pau Roca, en la distància curta, desprèn un magnetisme molt fort. Sap mirar l'espectador als ulls, esbossar un riure i que la persona que el mira li correspongui amb el mateix gest, encara que estigui parlant dels intents de suïcidi de la seva mare. No és ell, sinó el personatge creat per Duncan Macmillan qui s'expressa a través seu, però cal ser d'una determinada pasta per posar-se en segons quina pell. Perquè el que ens relata aquí, a Les coses excepcionals, és una autèntica tragèdia vista a través dels ulls d'un nen.
Un nen que creix amb una mare que no vol viure, mentre ell fa tot el que és a les seves mans per demostrar-li que hi ha centenars de raons per seguir aquí. Anirà teixint una llista que, al llarg dels anys, altres intents pel mig i altres depressions, s'anirà fent més i més llarga, cosa que constituirà l'esquelet d'una obra esplèndida que ens farà mirar la vida d'una altra manera. Perquè el nen que posa en marxa la funció mai no deixarà de ser petit, mai no deixarà d'estar pendent de la seva mare.
Ja era així el 2018, quan Roca va estrenar l'obra al desaparegut Club Capitol: tothom li allarga la mà
L'element que demostra la singularitat de Les coses excepcionals el trobem en la implicació del públic. Ja era així el 2018, quan Roca va estrenar l'obra al desaparegut Club Capitol: tothom li allarga la mà. I és que l'actor necessita la participació dels espectadors per fer avançar la funció. Li cal una veterinària, un pare, una psicòloga, una nòvia... I tothom s'hi presta de grat, contents de participar en un ritual agredolç on ningú no pren mal.
Fa set anys, Roca estava esplèndid. Altres actors i actrius li van agafar el relleu. Ara hi ha tornat en una sala molt propera i estic segur que no deixarà mai de tenir públic. La pot fer d'aquí a deu anys i en trobarà que repetiran. Perquè la història del protagonista de Les coses excepcionals, malauradament, no passarà de moda.
No et perdis la llista de les obres recomanades que hi ha a la cartellera ara mateix.