Sergi Belbel torna a estrenar com autor després d’aquell 'Fora de joc' de 2010. I ho fa amb una bretolada farcida d’un humor poca-solta, insensat i eixelebrat. No ho dic jo, que podria, sinó ell mateix a la presentació de 'Les roses de la vida', un text escrit de manera gairebé automàtica, afegeix l’autor i director, expressament per als quatre intèrprets que podem veure durant uns dies a la sala BARTS, però que ben segur tindrà un llarg recorregut. Atenció perquè a l’entrada els hi donaran un vaset de gelat de maduixa que emula els McGuffin de Hitchcock.
Sí, un Belbel per riure i passar-ho bé, un Belbel intranscendent en una comèdia de tresillo, millor dit de butaques, però un Belbel que tot exhibint un sensacional domini del malabarisme verbal amb rèpliques enginyoses i còmiques a més d’un exquisit dibuix dels personatges se’n fot, i de quina manera, d’una rotunda presidenta alemanya sense cap àngel però amb una hilarant lascívia i a la qual serveix magníficament Gemma Martínez, habitual en les últimes direccions de Belbel.
L’escena inicial ens presenta a un cambrer creatiu i cinèfil que visita un prestigiós terapeuta perquè s’ha enamorat impúdicament d’una dona a qui no coneix. El diàleg és una magnifica invitació per a Enric Cambray qui, com en aquella memorable revisió de 'Les dones sàvies' de Moliere que es va veure al Maldà, broda l’art de la exageració. Espaterrant. El psiquiatra de Roc Esquius és aquí un mer espàrring, però ja tindrà després el seu moment en un amorós diàleg amb el seu nou gos. Mes difícil ho té Nuria Sanmartí amb un paper menys excèntric però molt ben vestit per l’actriu. El final és un exemple del talent de Belbel i un tancament festiu dels que deixen plenament satisfet els espectadors.
Text i direcció: Sergi Belbel. Amb: Enric Cambray, Roc Esquius, Gemma Martínez, Núria Sanmartí.
