[image]
[title]El dramaturg diu que 'Les roses de la vida' és un doi, un divertimento escrit per a quatre actors joves (Enric Cambray, Roc Esquius, Gemma Martínez, Núria Sanmartí), amb la Merkel, un terapeuta, un pacient i una secretària, que va tenir una vida breu el setembre del 2017 al BARTS Club i que ara torna a la sala gran del teatre del Paral·lel.
Aquest és el retorn de Belbel com a autor?
Sí, i això que pensava que no hi tornaria! Vaig estar set anys sense escriure una línia, del 2008, des d’'A la Toscana', fins al 2015.
Què et fa tornar?
Una cosa generacional, d’estar mosca veient el que està passant, tots aquests joves tan potents que no tenen un lloc on presentar les seves propostes en condicions, joves als quals estem relegant a fer papers secundaris petits.
"Fer de director ha estat més fàcil, ja que et recolzes en la creativitat d'un altre"
Costa pensar que vas estar set anys sense escriure res.
En els últims anys, fer de director ha estat més fàcil, ja que et recolzes en la creativitat d’un altre. Partir de zero sempre és més difícil.
Com ha canviat el Belbel dramaturg?
Ara em motiva més tot allò real. M’agrada escriure per a altres. A banda de 'Les roses de la vida', estreno a Tàrrega 'Mexicates', fruit que vuit dones joves mexicanes em van venir a veure i em van demanar que escrivís una obra per a elles.
'Les roses de la vida' és una obra ben boja.
Volia tractar la figura del repel·lent, com pot arribar algú a treure’t tant de polleguera. I em venia al cap el teatre francès de l’absurd, explorar amb l’humor zones que no passen per la peça ben feta. I Jean Tardieu, una mena de Georges Perec del teatre.
Fa quinze anys, hauries escrit una obra així?
Aquesta poca-soltada? No.
T’has tret molts prejudicis de sobre?
Sobretot molts pesos, com el de la responsabilitat. I tinc ganes d’aprendre
dels altres.
NO T'HO PERDIS: Dramatúrgia catalana a la cartellera de Barcelona
