L'hora de l'estrella

La Macabéa és d'aquells personatges literaris que, un cop passes pel seu costat, no els pots oblidar mai. Aparentment tòtila, habitant del present, però amb un passat funest, sobreviu amb un somriure a la boca i unes ganes terribles de viure. Va sortir del cap de Clarice Lispector per fer-nos patir sense malícia. I per oferir al món del teatre, ara que tothom adapta novel·les, una història que ja trigava a pujar a un escenari.

És clar, ha hagut de ser una directora i dramaturga jove, Diana Dibau, l'encarregada de cometre la gosadia de sortir del carril central per regalar-nos el muntatge d'una petita novel·la extraordinària, en el qual juga de manera teatral amb les eines que Lispector utilitza literàriament per ficar-se el lector a la butxaca mentre li parla de tu a tu. Per fer-ho possible, Dibau necessitava una bona Macabéa i Anna Claramonte interpreta a la perfecció aquesta noia que vol sortir del pou però no sap per on començar, i que podria ser cosina de la Winnie de Beckett. Ens mira i somriu, i cap fatalitat sembla ser prou gran per eliminar les seves ganes de tirar endavant.

La seva topada és còsmica i, portada al teatre, força còmica

La companyia debutant La Impostora compta amb uns recursos limitats per explorar l'univers de Lispector, però el que aquí importa és que la Macabéa i l'Olímpico (Pau Rosell), el seu dèspota i fugaç xicot, funcionin. La seva topada és còsmica i, portada al teatre, força còmica. Ell vol mostrar tothora la seva superioritat masculina, però ni escolta Ràdio Rellotge ni té cap ànsia d'aprendre res. Vol ser diputat, diu.

L'hora de l'estrella és breu i fugissera, però té tant de suc com qualsevol melodrama rus del segle XIX. Començar amb ella vol dir gosadia. L'actualització mínima que ha executat Dibau en la història (la protagonista treballa en un súper en lloc de ser mecanògrafa, per exemple) és suficient perquè la potència de Macabéa ens arribi amb tota la seva plenitud.