El conflicte entre generacions és l'origen del teatre. Basta recular a L'orestea, avançar fins a Rei Lear i acabar, per exemple, en L'herència o Tots ocells per tenir-ho encara més clar. D'una manera o altra, les relacions entre pares i fills, de sang o d'adopció, mou trames i passions. Ramon Madaula s'ha fet seu el gran tema en diverses obres, com Adossats o Els Brugarol, sempre des de la comèdia. I Loop és una obra diferent, força lluny, per sort, d'aquestes dues.
D'entrada, no tinc clar que sigui una comèdia, sinó més aviat un drama amb totes les de la llei. Bé, no esperin cap trama com les de les obres citades més amunt, però és una funció que demostra, ja des del títol, que el xoc generacional ve de lluny, que es repeteix sense parar al llarg de dècades, segles i mil·lennis, que ja naixem sabent que els progenitors ens faran la punyeta i que nosaltres farem el mateix amb la nostra descendència. Madaula ho porta a escena amb un muntatge paral·lel entre el present, amb un pare (ell mateix) i una filla (Júlia Genís) que es discuteixen, i el passat, amb el mateix pare convertit en fill i la filla que esdevé la seva àvia.
L'espectador decidirà qui guanya. O potser ho deixarà en empat
El punt de partida és d'aquells crucials: la filla de 25 anys marxa un any a Tasmània amb un noi que fa tot just un mes que coneix. El pare és escultor i podríem dir que no ha assolit l'èxit que anhelava de jove. Ella fa tatuatges i necessita un canvi. Ell li dirà tot el que pensa i ella es defensarà, però també passarà a l'atac. Mentrestant, en l'acció paral·lela veurem com el pare discuteix amb la seva mare mentre es va fent gran.
El text de Madaula és senzill. Resol molt bé el conflicte i deixa pocs caps sense lligar. És a dir, que mostra molt bé com és aquest loop etern de les relacions paternofilials. Mònica Bofill, la directora, aposta per la simplicitat expositiva i maneja molt bé les dimensions reduïdes de la sala, cosa que és sempre un repte a la Flyhard. Perquè a l'obra no li cal res: només permetre que els personatges parlin, s'enrabiïn i, de vegades, s'escoltin.
L'espectador decidirà qui guanya. O potser ho deixarà en empat. Però sortirà del teatre amb el plaer d'haver vist de prop un monstre de la interpretació com Madaula, a qui sovint, públicament, li agrada dir el que pensa, i que aquí ha deixat de banda algunes de les seves idees per aixecar una bona obra de teatre.
No et perdis la llista de les obres recomanades que hi ha a la cartellera ara mateix.
