Manifest Mangione

Fa tot just un any que Luigi Mangione va matar a trets, al centre de Nova York, l'empresari Brian Thompson, conseller delegat de United Healthcare, la principal asseguradora mèdica dels EUA. O almenys és el que les proves diuen, inclòs un manifest en el qual l'home acusava les empreses del ram de "paràsits" i criticava durament el sistema sanitari nord-americà, gairebé del tot en mans privades. Encara no ha estat jutjat i Carol López ha decidit muntar una obra amb estudiants acabats de llicenciar de l'Institut del Teatre sobre el cas. L'aposta era, d'entrada, arriscada.

La posada en escena de López és el millor de l'espectacle. La directora situa l'acció en diferents plans per oferir una visió polièdrica del cas: un equip de periodistes seriosos, un altre de sensacionalistes, la policia de Manhattan, el consell d'administració d'United Healthcare, la dona de l'assassinat i, silents, els activistes que reivindiquen el crim i el seu "heroi". L'objectiu és que l'espectador en tregui conclusions. Hi ha, és clar, un biaix, i aquí toca remar a favor de les tesis de Mangione. Una nova clatellada a l'American way of life.

La coreografia funciona i és efectiva, amb minuts musicals ben trobats

La funció és trepidant, amb els vuit actors i actrius (Judith Forner Gallardo, Asier Gilabert i Ibáñez, Arnau Guillén i Carulla, Fidel Pallerols Rossell, Élida Pérez Lucena, Alba Roldán Gil, Andrea Sánchez i Sos i Carlos Ulloa Marín) que canvien de paper sense parar per donar vida a la dotzena llarga de personatges que surten a l'obra. La coreografia funciona i és efectiva, amb minuts musicals ben trobats, fins i tot amb un final que deixa el muntatge ben amunt i acaba subratllant el missatge que pretén traslladar l'obra.

Un altre tema és valorar la direcció d'actors. Els intèrprets són molt joves, principiants, i no es poden treure de sobre en cap moment els clixés que arrosseguen els estereotips, tals com l'agent de policia de Nova York que malda per una oportunitat o la presentadora d'un canal local que està disposada a tot per l'audiència (quantes vegades l'hem vist, a la tele, al cinema?). I, entre canvi i canvi de rol constant, tampoc no tenen temps de ficar-se dins de cap personatge. És a dir, deixar de banda gestos, posats, diccions.

A més, no hem d'oblidar que l'assassinat es troba encara en les audiències prèvies i que Mangione s'ha declarat no culpable. Arribar a conclusions és una mica perillós perquè ens falten moltes coses per saber. Però el teatre urgent ja ho té, això, que sempre juga en el terreny del dubte.