Ens acaba de deixar el mestre de crítics Marcos Ordóñez, que defensava el gènere de la comèdia com una "opció vital i moral". Per mostrar les tensions de la vida contemporània resulta oportú visitar el claustre d’un institut conflictiu o, millor dit, “d’alta complexitat”, per calcar la broma dels eufemismes que recorre la peça.
De la dramaturga Eu Manzanares –Dopaland, El mestre i el mar– podem esperar peces atentes a les desigualtats de poder, i ara apunta a les contradiccions del sistema educatiu. Al seu costat, el prolífic director Nelson Valente –El loco y la camisa– torna a un terreny que domina, la comèdia de situació i els grups humans posats al límit.
Com corregir una desigualtat sense convertir l’ajuda en trampa?
Tot gira al voltant d’un alumne que ha copiat i pot acabar suspenent l’ESO. La primera llei de Newton diu que per canviar les coses s'ha d'aplicar una força. Com corregir una desigualtat sense convertir l’ajuda en trampa? El dilema s'estira com un thriller que s’ho juga tot a una carta, avança al galop sense descavalcar-se i, com una sitcom, no sempre fa diana en la versemblança.
Són les interpretacions la clau, i Valente guanya la partida en el detall dels personatges. La revelació és el jove Max Vilarrasa, intèrpret d’alt voltatge, de l’escola actoral de moda, amb l'ímpetu físic de Tom Holland i disciplina de Billy Elliot. Fans també de Sara Diego Boladeras, que fa de mare soltera amb una caricatura honesta i carregada d’intuïcions. Llàstima de la glotofòbia, d’haver de recórrer al castellà com a estigma de classe.
El trio docent funciona amb un equilibri de potències gairebé clownesc: Anna Sahun, directora hipercorrecta governada pel deure; Dafnis Balduz, el profe nou que va de col·lega; i una superba Rosa Gàmiz, veterana d’esmolat sarcasme. Lua Amat s’allunya dels arquetips amb un dibuix més original, però també per moments menys eficaç, de la influencer bocamolla que dispara la trama.
Sumen els apunts coreogràfics de Vero Cendoya, una lleu desviació del naturalisme dominant, i el treball invisible —com ha de ser— de Zaida Crespo al vestuari i Toni Santos a la caracterització, decisiu per reforçar el realisme d’un muntatge compromès que té l’encert de no sermonejar. Ja ho deia Ordóñez, que en les bones comèdies “todos tienen sus razones, y la vida fluye en su alternancia de risa y dolor”.
