Qui som?

Després de l'impacte de Falaise, potser un dels més grans espectacles escènics que hem vist aquest segle XXI, era molt difícil qualsevol cosa. I els Baró d'Evel de Blai Mateu i Camille Decourtye segur que ho sabien. Però Qui som? és, en molts sentits, una resposta al món que proposava aquell muntatge. Si aleshores, ens endinsaven en un món fosc, a voltes apocalíptic, a través d'un joc teatral sense límits, ara han decidit girar la truita per deixar clar que només nosaltres tenim les eines per sortir-nos-en. El mateix muntatge és la solució a l'enigma ontològic que planteja el títol de la funció: valentia, comunitat i ganes.

El caire plàstic dels Baró d'Evel és d'una altra galàxia. Aquí fan jugar la veu i el cos, potser com mai abans. Ja als primers compassos de l'espectacle, Decourtye ens deixa bocabadats cantant el Cum dederit de Vivaldi. Abans, ella i Mateu ens havien deixat clar que a Qui som? es posarien, sobretot, en la pell dels pallassos que no han deixat de ser mai, ella cara blanca, ell de clown. Però així que la companyia surt de darrere de la gran muntanya d'algues que domina l'escena i Decourtye engega la siciliana en sol menor ens està proposant entrar en el món dels somnis, en un terreny de somnis possibles. Més tard, l'acompanyaran altres veus, com la d'Alima Hamel. Preciós.

La companyia ens està proposant entrar en el món dels somnis, en un terreny de somnis possible

Entre escena i escena, Decourtye i Trias ens faran riure, amb aparicions estel·lars, i ens faran pensar. De la nitidesa inicial, de la negror que domina la paleta de colors, tot anirà adquirint un to més brut, cada cop més, fins que tot l'espai quedarà reduït a un mar de plàstic on els intèrprets amb prou feines poden bellugar-se.

Qui som? és un espectacle humanista que es pot llegir en paral·lel al pensament del nostre temps. Perquè hi ha l'assumpció de la condició pòstuma, però també l'ànsia de revolta, el clam per una il·lustració radical. I els Baró d'Evel ho aconsegueixen amb dotze performers superdotats, capaços alhora de fer mortals, cantar com els àngels i tocar qualsevol instrument. Per obrir una via en la complexitat de Baró d'Evel que els acosta més a la dansa que al circ, del qual n'utilitzen les tècniques i un clima que encara no els ha fet abandonar el més difícil encara.

Ja estem esperant què faran a partir d'ara. Quan t'has preguntat qui ets, ja no hi ha marxa enrere.