Qui va matar el meu pare

Amb Qui va matar el meu pare Édouard Louis va voler passar comptes amb el seu progenitor, un de tants homes que no va saber entendre el seu fill, i amb els polítics que van abandonar-lo a la cuneta de la vida. És un llibre breu, colpidor, punyent, però alhora una mica desmanyotat, que posa noms i cognoms a ministres, caps de govern i presidents que van fer-li la vida més difícil al pare, mentre l'autor repassa la seva infantesa. La seva virtut és la gosadia.

Com a narració en primera persona, ho té per convertir-se en monòleg teatral. No debades, el mateix Louis el va protagonitzar el 2023 a Temporada Alta, amb direcció de Thomas Ostermeier. Ivo van Hove també l'ha dirigit, amb el gran Hans Kesting, que tenia més cara de pare que de fill, però també ho clavava. Pau Roca s'hi ha atrevit ara a casa nostra (hi ha una dotzena llarga de muntatges del text a Europa) i, estèticament, s'acosta més a Van Hove que a Ostermeier: té un punt oníric, de malson en flashback, dins un espai gens naturalista, amb unes parets i un terra que fan toquera. Louis, en el fons, parla del cos, del cos masegat, del cos maltractat, i Roca converteix la sala en un cos de vellut que demana cura i que atrau mans i mirades.

Un homenatge a algú que li va fer passar una infantesa horrible

Roca té la sort de comptar amb un actor majúscul, Dafnis Balduz, que, en escena, sap molt bé el pa que s'hi dona. Tota la funció és, de fet, una carta al pare clàssica, amb un intèrpret a qui tenim en present i que haurà de remuntar-se a la seva infantesa per explicar-nos la història. Balduz no serà el pare mai, però sí la mare, mai no serà el cos vilipendiat, abans temut, però que abans de morir va canviar. Potser Qui va matar el meu pare és un homenatge a algú que li va fer passar una infantesa horrible, a qui li reclamava la mirada, però que va ser capaç d'aixecar el cap i transformar-se.

És impossible mirar Balduz fent aquest paper i no recordar el personatge que interpretava a L'oreneta de Guillem Clua, aquell home jove que era rebut per la senyora Amèlia (Emma Vilarasau), la professora de cant que acabava de perdre el seu fill en un atemptat i que segurament tenia moltes coses en comú amb el pare de Louis. Allà, Balduz també estava esplèndid.