L'excessiva frontalitat, l'escassa teatralitat i un cert hieratisme són alguns dels riscos als quals s'enfronten els directors d'escena quan decideixen adaptar textos narratius, però a Retorn a Haifa es nota que Àlex Rigola no és la primera vegada que ho fa i que té entre mans un material preciós que ha sabut desxifrar com només ho aconsegueix algú que estima molt la seva feina i els actors i les actrius que treballen amb ell.
La història original escrita per l'escriptor i activista palestí Gassam Kanafani ens narra el viatge de Cisjordània a Haifa d'una parella que, vint anys enrere, va haver de deixar la ciutat portuària davant de l'arribada del victoriós exèrcit israelià, just quan es fundava l'Estat d'Israel, el 1948. En Saïd (Jordi Figueras) i la Safia (Chantal Aimée) aprofiten l'obertura de fronteres de 1967 per tornar a casa seva, a la llar que els hi van prendre. Què hi trobaran? Qui hi trobaran? Fa vint anys, a banda de tota una vida, també van abandonar el seu nadó de cinc mesos, en Khaldun. I no n'han sabut res des d'aleshores.
El relat és escruixidor. D'entrada, la Safia i en Saïd ens expliquen la història pròpia, com s'acosten a Haifa, què va suposar per a ells la Nakba, l'expulsió dels palestins, els dubtes que tenen sobre el viatge, i mica en mica van entrant en matèria. Narren altres experiències que coneixen. I Ariadna Gil i Carles Roig ajuden Figueras i Aimée a donar cos al muntatge.
Ariadna Gil assumeix el paper menys galdós i ho fa d'una manera extraordinària
El que sembla una exposició, un relat senzill sobre un succés històric, esclata pels aires quan, finalment, en Saïd i la Safia entren a la que va ser la seva llar i comença la funció de debò, amb la trobada entre els expulsats i la Míriam (Gil), la dona que va ocupar casa seva. Gil assumeix el paper menys galdós i ho fa d'una manera extraordinària, mirant-nos als ulls, atrapant-nos, com amb aquella Ielena de L'oncle Vània, un muntatge tan proper a Retorn a Haifa que fa feredat. L'argument no té res a veure, però el que aconsegueix Rigola se li assembla molt. Se li pot dir veritat o emoció. O el que vulguin.
El debat dialèctic entre la Míriam i en Saïd i la Safia és d'altíssima volada, perquè tenim, cara a cara, una dona que va perdre la seva família a Auschwitz i una parella que va patir en carn pròpia la Nakba. Dues víctimes, al cap i a la fi. El públic en traurà les seves pròpies conclusions.
Rigola aconsegueix que tot estigui al punt just, amb només un sofà i uns quants objectes. I un disseny de llums precís. Tot és un lleu xiuxiueig expressat en veu alta. I mai un crit no havia sonat tan fort sense que una actriu no hagués necessitat esgargamellar-se, com fa Aimée al principi de la peça. El ritme de la funció, lent i molt marcat, afavoreix que l'espectador pugui concentrar-se en els gestos més insignificants, en detalls que podrien passar per alt i, sense ser-hi, veiem els noms gravats als xiprers, les plomes que falten al gerro de la casa de Haifa, tots i cadascun dels espais que els intèrprets evoquen.
El relat de Kanafani, escrit quan encara podien produir-se topades com la de Saïd i Safia amb Míriam, és clau per entendre que ha passat al Pròxim Orient en les últimes dècades. Fa prop de 50 anys que la curiositat de dos palestins anònims per descobrir què se n'havia fet de casa seva a Haifa va produir un petita obra mestra sobre l'odi i la desgràcia. I Rigola ha sabut com manejar aquest material.
