Tendrament

Pau Vinyals va debutar com a autor amb una obra, El gegant del pi, en què buscava els draps bruts de la seva genealogia familiar just en el moment en què decidia, amb la seva parella, l'escenògrafa Judit Colomer, tenir un fill. Un gran exercici, tant a nivell escènic com textual. Tendrament, doncs, pot entendre's com la continuació d'aquell projecte, i la presència en un racó del fill de tots dos, projectat en una pantalla, mentre dorm, així ens ho podria confirmar.

Tot comença amb Colomer i Vinyals, en un escenari buit, intentant muntar una taula de menjador. De seguida veiem que ell és el graciós, el dislèxic, el que carrega les fustes. I ella és la que endreça, posa les coses a lloc. Ell és la figura pública. Ella la que es manté al darrere. Durant bona part de l'obra, repetiran i eixamplaran aquest esquema: una parella jove que busca el seu lloc tot mirant d'encaixar la seva individualitat en aquest món dual.

Ja sabíem que Vinyals és un dels grans actors de la seva generació. Colomer no es queda enrere

El problema apareix quan es va repetint en bucle la fórmula i, mentrestant, van apareixent subtemes que enriqueixen el punt de partida: els rols de gènere, el desig, el lloc que ocupa la feina i l'ànsia de desfer-se de les cotilles que els estrenyen. Lliguen pocs caps, cosa que converteix Tendrament en un muntatge una mica difús i que s'aguanta gràcies a la personalitat dels dos intèrprets i a la veritat que desprenen. Ja sabíem que Vinyals és un dels grans actors de la seva generació. Colomer no es queda enrere.

És inevitable posar Tendrament al costat de clàssics com Qui té por de Virginia Woolf?, Secrets d'un matrimoni o de més recents, com Cor dels amants, de Tiago Rodrigues. Fins i tot d'aquell Sé de un lugar d'Ivan Morales. La diferència, clau, és que Vinyals i Colomer ens estan explicant la seva pròpia història, els seus dubtes, el seus neguits.

'Tendrament' és una obra que, generacionalment, funciona

A nivell formal, és impressionant com tots dos, amb una taula i una cadira, són capaços d'ocupar l'espai, omplir amb cos i paraula molts metres cúbics d'aire, fins i tot traspassar la quarta paret sense cap problema, sense incomodar el públic, sense artificis. Però potser abandonen una mica massa l'escena. Hi ha massa moments en què, literalment, no hi són i és allà que el ritme del muntatge baixa. La filosofia ens ha ensenyat, en l'últim segle, que un llindar és una cosa sagrada i que, quan aquest desapareix, ens trobem en un atzucac: no és fàcil sortir-se'n.

Tendrament és una obra que, generacionalment, funciona, que aconsegueix que molts espectadors s'hi emmirallin, que s'hi agafin, perquè és inevitable buscar qui ets tu quan parlen de tu, o de persones com tu, en el teu present o en el teu passat. Vinyals i Colomer, a més, entren dins la teva butxaca i t'acompanyen durant hores, més enllà de l'hora i mitja de funció. Però hi ha una certa pregunta que ens persegueix: de què ens han parlat?