Lorca, l'home, és una metàfora trista del que és Espanya. Nascut el 1898 i assassinat el 1936, entre la gran desfeta colonial i la guerra més cruel. L'autor és, segurament, el millor i més influent del segle XX al sud dels Pirineus i és l'únic de la seva estirp a Europa, la dels genis, de qui s'ha d'estar orgullós, els ossos del qual romanen encara enterrats en una cuneta. Acostar-se a la seva figura, al que va ser, doncs, és sempre problemàtic. I Juan Diego Botto ho sabia.
Però després de veure 'Una noche sin luna' podem afirmar que mai ningú, almenys en el que portem de segle XXI, s'havia aproximat al Lorca home amb el tacte, la desimboltura, el coneixement i saber estar de l'actor. Perquè aquesta obra és una lliçó d'interpretació bestial, de com un ésser humà es transforma en un altre i ens deixa bocabadats des del minut 1 al minut 105, en aquesta hora i tres quarts en què Botto camina cap a Lorca i Lorca passa a la pell de Botto i de cadascun dels espectadors.
Amb una direcció finíssima de Sergio Peris-Mencheta i una escenografia meravellosa de Curt Allen Wilmer, Botto diu i és el poeta. Repassa la seva vida adulta, recita poemes i pronuncia discursos, recupera anècdotes i amors. Més enllà dels fets, tanmateix, hi ha l'amor al teatre, a la representació, a una radicalitat vital i artística que a Espanya és sinònim de mort o exili. “¡Hay que destruir el teatro o vivir en el teatro! No vale silbar desde las ventanas”, diu un dels personatges d''El público'. Botto tria viure en el teatre, viure-hi a través de Lorca. I el públic deixa la sala amb el convenciment que ha vist una obra mestra.
