Teatre Condal

Va haver-hi un temps que un espectador podia travessar tot el Paral·lel saltant de còmic en còmic i no calia trepitjar terra. En la rica tradició que va dels Santpere a Capri, ens resta actiu l'últim rei de la comèdia –i per molts anys– el gran Joan Pera. Aspirant polèmic fins i tot amb els seus èxits (un Escape room ambientat en un camp d’extermini), Joel Joan torna per reclamar la corona amb la nova Bons i dolents, una comèdia efectista cosida amb testosterona i un punt de gamberrisme. Aquesta vegada ho fa sol, sense Hèctor Claramunt. Sol en l’autoria del text, vull dir, perquè en escena l’acompanyen la sornegueria etílica d'Agnès Busquets, el rellotge còmic accelerat d'Oriol Casals –sempre puntual en el gag–, a més de Nesa Vidaurrázaga i d’Ana Gago, que arrossega la sexualització del seu personatge. A la direcció, el fèrtil Nelson Valente (Primera llei de Newton), hàbil per controlar el ritme d'una obra en un únic espai, en temps real sense frens. Amb un paper fet a mida dels seus recursos histriònics, Joan interpreta un pocavergonya faldiller El punt de partida és un sopar entre dues parelles d’amics –primer tòpic– que tenen més coses a amagar que a explicar. Amb un paper fet a mida dels seus recursos histriònics, Joan interpreta Ricard, un pocavergonya faldiller que deu diners al seu millor amic, Jesús, contrapunt pusil·lànime que evita el conflicte. A partir d'aquesta tensió, el trio de personatges femenins gira al voltant dels homes en la cinquantena, definits a...

2025 ha estat, sens dubte, el de Roc Bernadí i el d'Albert Salazar. Fa uns mesos l'un estava triomfant amb El dia de la marmota al Coliseum i l'altre, amb L'herència al Lliure. A finals d'anys els ha tocat compartit escenari i ser, respectivament, Eddie i Mickey, els germans de sang que va crear Willy Russell a primers dels anys 80 del segle passat, una tragèdia grega amb totes les de la llei passada pel sedàs contemporani de la diferència de classes, molt britànic i molt d'aquella època, inicis del thatcherisme. El lletrista i compositor britànic va traslladar a l'Anglaterra del seu temps el que podria haver escrit Èsquil fa 25 segles. En bona mesura, Germans de sang és una Orestea, amb dos germans bessons separats en néixer, el destí dels quals fa que, realment, mai no visquin allunyats l'un de l'altre. Russell va ser molt modern en la seva època narrant el final cronològic de la història just al començament, amb la mort de l'Eddie i en Mickey. La funció comença amb els germans estirats a terra i la seva mare cantant ja el hit del musical, el No pot ser veritat. Russell va ser molt modern en la seva època narrant el final cronològic de la història just al començamen Daniel Anglès, el director, tenia el repte d'almenys igualar el muntatge que va capitanejar Ricard Reguant al mateix Condal fa 30 anys, amb Àngels Gonyalons, Roger Pera i Sergi Zamora. Ara compta amb una excel·lent Mariona Castillo en el paper de la mare pobra, de Mrs. Johnston, i amb dues de les estrelles...