Germans de sang

2025 ha estat, sens dubte, el de Roc Bernadí i el d'Albert Salazar. Fa uns mesos l'un estava triomfant amb El dia de la marmota al Coliseum i l'altre, amb L'herència al Lliure. A finals d'anys els ha tocat compartit escenari i ser, respectivament, Eddie i Mickey, els germans de sang que va crear Willy Russell a primers dels anys 80 del segle passat, una tragèdia grega amb totes les de la llei passada pel sedàs contemporani de la diferència de classes, molt britànic i molt d'aquella època, inicis del thatcherisme.

El lletrista i compositor britànic va traslladar a l'Anglaterra del seu temps el que podria haver escrit Èsquil fa 25 segles. En bona mesura, Germans de sang és una Orestea, amb dos germans bessons separats en néixer, el destí dels quals fa que, realment, mai no visquin allunyats l'un de l'altre. Russell va ser molt modern en la seva època narrant el final cronològic de la història just al començament, amb la mort de l'Eddie i en Mickey. La funció comença amb els germans estirats a terra i la seva mare cantant ja el hit del musical, el No pot ser veritat.

Russell va ser molt modern en la seva època narrant el final cronològic de la història just al començamen

Daniel Anglès, el director, tenia el repte d'almenys igualar el muntatge que va capitanejar Ricard Reguant al mateix Condal fa 30 anys, amb Àngels Gonyalons, Roger Pera i Sergi Zamora. Ara compta amb una excel·lent Mariona Castillo en el paper de la mare pobra, de Mrs. Johnston, i amb dues de les estrelles fulgurants de l'escena catalana, Bernadí i Salazar, més directes, més bons actors, que els seus predecessors. En lloc de Joan Crosas com a narrador, té en Triquell, sense la presència i la veu de tenor del primer, però amb la convicció de qui representa un paper més aviat fosc.

A més, Anglès ha aixecat un muntatge que defuig el naturalisme de Reguant, ara de caire postindustrial, més senzill. I podem dir que se n'ha sortit amb nota. Sobretot gràcies a les coreografies d'Ariadna Peya, que ja va fer molt bona feina a L'alegria que passa (Dagoll Dagom), i que converteix aquest Germans de sang en un musical de primera. El moviment continu que es viu en escena dota aquesta producció d'un gran dinamisme perquè els cossos mostren i experimenten, fan que el relat clàssic ompli l'espai gairebé buit del Condal d'impressions que van més enllà de les paraules i la música.

Les coreografies d'Ariadna Peya converteixen aquest Germans de sang en un musical de primera

Tot passa, però, per la complexitat de Bernadí i Salazar. El segon està realment esplèndid en aquest paper de noi pobre que mira de tirar endavant malgrat que tot li vagi en contra. No té sort, en Mickey, a diferència del seu germà bessó, l'Eddie, que sempre pot triar. Castillo està enmig del dos, víctima d'una mala decisió. El seu paper és el d'una mare que vol sobreviure costi el que costi. Al final, torna al No pot ser veritat i tanca una funció excel·lent.

Cal destacar la vigència de la versió catalana del musical que va fer Albert Mas-Griera el 1995. Aguanta com ho fan poques traduccions pop.