El cadell
La pandèmia no ens va fer millors, però sí que va fer madurar el teatre de Josep Maria Miró (El principi d'Arquimedes, La majordoma). De la ciutat al poble, la seva escriptura va guanyar múscul i mitjançant estructures menys previsibles va arrelar amb força en la tradició. El cadell és el seu text més ambiciós i, per extensió, de tot el nostre panorama escènic actual.
L'obra riu explora l'ocàs d'una masia pairal durant el segle XX, tal com va fer Rodoreda amb els burgesos de Mirall trencat. Hi ha una foscor en el retrat que remet a Víctor Català, jerarquies i violències amb el regust del millor drama rural de Guimerà. L'oralitat viva del català fuig de la folklorització per generar una peça d'estructura literària molt complexa i, alhora, d’una teatralitat que galopa. Tot un esdeveniment.
Dirigit també per Miró, el muntatge s'aferra al negre com a to dominant. Com en una pintura de Caravaggio, l'acció s'enquadra en un rectangle ple de clarobscurs, il·luminació tenebrista de Toni Ubach que injecta misteri a l'ambient resclosit. Els “artefactes de teatralitat” d'Alejandro Andújar suggereixen la casa sense representar-la, volums mòbils per on l'acció avança fragmentada entre salts de narrador i temps. Punteja l'ambient lúgubre la música de Xavier Albertí, que belluga la cobla per inquietants ressonàncies contemporànies.
Sobresurt Mercè Arànega amb un punyent monòleg disparat amb punteria des del present
I malgrat el marc sinistre, l’obra no s’estanca. La casa de Bernarda Alba...
