21 pel·lícules catalanes que has de veure

Carla Simón (2017)

Abans d''Alcarràs', Carla Simón es va donar a conèixer amb aquesta emotiva història d'una nena de 6 anys que passa el primer estiu de la seva vida amb els seus tiets i la seva cosina després de la mort de la seva mare. Inspirada en la seva pròpia història, la directora ens parla d'aquest complicat procés d'adaptació sense tabús, en un aïllat entorn familiar i amb una trama plena de vida i de veritat.

Albert Serra (2013)

El dia de la seva estrena a la Filmoteca hi havia cues infinites. Ens moríem de ganes de veure l’Altaió convertit en Casanova, i aquell Dràcula esgarrifós de pell cendrosa que apareixia en el cartell. Sortint de la projecció d''Història de la meva mort' ens vam adonar que les nostres expectatives eren ridícules: acabàvem d’assistir a una revolució cinematogràfica. I estava feta aquí, a casa.

Agustí Villaronga (2010)

Déu ens lliuri d’oblidar-nos de ‘Pa negre’, la pel·lícula catalana més celebrada de la història amb diferència, la que va donar nova pistonada a la novel·la d’Emili Teixidor, la que va donar a conèixer el talent de Francesc Colomer i Marina Comas, la que va rellançar la carrera de Nora Navas, la que va convertir en Villaronga en un tòtem per a la posteritat.

Francisco Pérez-Dolz (1963)

No us confongueu, no té res a veure amb aquella cosa d’Steven Seagal fent de gàngster pistoler addicte a les cartes. Tot i que sí que hi ha una banda d’atracadors, estil ‘Quartet de la mort’, que actuen a mà armada. En el moment en què Mario Monicelli dirigia ‘I soliti ignoti’ a Itàlia i Jean-Pierre Melville revolucionava el ‘polar’ francès, n’hi havia uns quants que des de la Costa Brava fins a les terres de l’Ebre es dedicaven a revolucionar el cine negre català. Pérez-Dolz és, d’aquesta fornada, el més gran.

Pere Portabella (2007)

Arriba un moment en la vida en què tothom vol sentir-se com Mickey Mouse a ‘Fantasia’. Pere Portabella no va poder evitar-ho. Aficionat a les Variacions Goldberg, i a Bach en general, va crear aquest món de fades i pianos voladors, un espectacle de videoart amb les portes obertes a la imaginació.

Pablo García (2001)

Era un jove trempat, en Pablo García, quan va dirigir aquesta pel·lícula sobre els seus records d’infància: els estius al poble, les festes majors, les trapelleries i totes aquelles coses que de tant en tant ens fan venir sentiment de paradís perdut. Ja que hi sou, recupereu ‘Bolboreta, papallona, mariposa’, la seva segona pel·li, que també ens entusiasma.

Marçal Forés (2012)

Havia dirigit un parell de videoclips que recordaven vagament a les col·laboracions entre Björk i Michel Gondry, i algun curtmetratge on ens va ensenyar què volia dir la paraula ‘hipster’. Tot plegat va desencadenar en 'Animals', un primer llarg ultrasonat on hi havia un ós de peluix que parlava en anglès, una Laura Palmer catalana i Oriol Pla, el més jove dels nanos que havien treballat al servei d’Iván Morales a ‘Jo mai’. Parlem de Marçal Forés, a qui augurem una prolífica carrera.

Llorenç Llobet-Gràcia (1949)

Està entre ‘Fanny i Alexander’ i una novel·la de Dickens amb aires ibèrics, amb un Fernando Fernán Gómez de 28 anyets de prota. Explica la història d’un home criat a la barraca d’uns firaires ambulants que en el tombant de segle ensenyaven les bondats del cinematògraf a les gents d’arreu de la península. La gran pena d’aquesta pel·lícula és que la censura franquista li va fotre clatellada, i la va tancar amb pany i forrellat durant més de tres dècades. No va ser fins a principis dels 80 que es va reestrenar, i l’any 2008 la Mostra de Venècia li va fer un homenatge a bombo i plateret. Més val tard que mai.

Agustí Villaronga (2000)

Com dèiem, no tot Villaronga és ‘Pa negre’. Aquí la seva adaptació de la novel·la de Blai Bonet, aquella que passa en un sanatori per a tuberculosos on encara se sent l’eco de les misèries de la Guerra Civil. Llibre i pel·li, dos ‘musts’ sense data de caducitat.

Bigas Luna (1995)

Aquesta és la pel·lícula en què Biel Duran, d’un pam d’alçada, va fer d’aspirant a enxaneta, poc abans que Benet i Jornet el fes participar en els castells de Vilafranca del Penedès a ‘Nissaga de poder’. És una altra preciositat de Bigas Luna, rascant-li els talons a ‘Bilbao’.

Fernando Trueba i Javier Mariscal (2010)

2010 és l’any en què el cinema català perd els pocs complexes que encara arrossegava i es fa l’ambiciós propòsit de guanyar una altra batalla: la de l’animació. Trueba i Mariscal disparen el tret de sortida amb aquest musical d’increïble factura.

Albert Serra (2003)

Una primera obra sempre és interessant. Amb el temps, et permet veure d’on venia un cineasta, i quina energia gastava quan es va llançar al redol. Però val a dir que en la major part dels casos és un producte poc reeixit. Sens dubte, el ‘Crespià’ d’Albert Serra és una excepció. Sense paraules.

Juan Antonio Bayona (2012)

Lo imposible és la del tsunami, una superproducció sense precedents en aquesta indústria nostra que anava de modesta, un embull ‘made in Hollywood’ amb Ewan McGregor i Naomi Watts. El més curiós de tot és que Bayona era un nen de l’Escac que tot just havia dirigit una primera pel·lícula, ‘El orfanato’, quan es va veure comandant aquesta inversemblant bogeria.

Paco Plaza (2012)

Que Balagueró se n’anés a fer ‘Mientras duermes’ no significa que Paco Plaza es quedés plorant a casa consumint-se en el seu despit. Després de dues pel·lícules, per què no fer-ne una tercera? Això sí, va donar completament la volta a la saga.

I uns mesos després que la societat Trueba-Mariscal recollís els seus fruits, Ignacio Ferreras es va proposar portar un còmic il·lustrat per Paco Roca a la gran pantalla. 'Arrugas' era una història d’amistat aventurera i tendra, sobretot tendra. Havia de funcionar a la força. I el cas és que li va sortir rodó.

Jaume Balagueró (2011)

Luis Tosar és a 'Mentre dorms' un porter una mica massa pertorbat per confiar-li una clau mestra. Quan té ocasió, s’esmuny com una serp a les cases dels veïns de l’immoble, i espia fins als detalls més indecents de la seva intimitat. Balagueró va abandonar la franquícia ‘[Rec]’ per fer aquesta pel·lícula.

Jaime Rosales (2007)

El que va passar amb aquesta és ben curiós: va estar un parell de setmanes en cartell i ningú no li va fotre ni cas, però després de guanyar el Goya a la Millor pel·lícula es va reestrenar i ho va rebentar. La recordareu per l’ús immoderat de la pantalla partida.

Lluís Miñarro (2014)

Lluís Miñarro, el faraó d’aquella popular productora independent que es diu Eddie Saeta, va presentar a Rotterdam la seva tercera pel·lícula com a director, una idea que feia anys que li rondava pel cap: explicar el desastrós regnat d’Amadeu de Savoia a Espanya, amb Àlex Brendemühl en el paper del monarca.

Isaki Lacuesta (2011)

Nou anys després d’investigar de manera obsessiva els misteris de la vida de Cravan el boxejador, Lacuesta va descobrir una nova fixació: François Augiéras, un pintor que havia cobert un búnker militar de pintures i l’havia fet enterrar. Amb la col·laboració de Miquel Barceló, li va dedicar aquesta pel·lícula, Conxa d’Or a Sant Sebastià 2011.

Manuel Huerga (2006)

Vam plorar com una Magdalena penitent quan vam veure en Daniel Brühl amb el coll retorçat sota el ferro del garrot vil. Potser era una pel·lícula sensiblera, una mica manipuladora i tot. Però sabem que sou molts els que direu que us va emocionar.