7 pel·lícules per veure a la Festa del Cine

L'última incursió de Wes Anderson en el món de les criatures en stop-motion és una bèstia complexa, inclassificable, a anys llum de l’amable història de guineus de 'Fantástico sr. Fox'. Situada en un futur pròxim al Japó, és un conte distòpic, de vegades divertit, en què un grup de joves s’enfronta a un establishment corrupte, i a un alcalde que ha desterrat els gossos de la ciutat de Megasaki després d’un brot de grip canina, i els ha relegat a una illa inhòspita que es diu Trash Island. Allà es troben abandonats a la seva sort, entre muntanyes de deixalles. La història comença quan un nen japonès de 12 anys, Atari, aterra amb un petit avió en aquesta illa amb la intenció de trobar el seu desaparegut amic caní Spots. I per això demana ajuda a una bandada de gossos que l’acompanyen en aquesta travessia plena de perills. El que millor fa 'Isla de perros' és representar el vincle entre el nen i el gos, amb un enfocament estranyament commovedor. Amb un ritme veloç fins al límit, la pel·lícula s’atura prou per reflexionar sobre el contracte emocional entre el mestre i la mascota. Les veus dels gossos les posa un elenc típic del director (Edward Norton, Bill Murray, Jeff Goldblum...), als quals s’afegeix Bryan Cranston.

Si encara no coneixeu el cinema de Nobuhiro Suwa, si mai no heu vist títols com 'Una pareja perfecta' o 'Yuki y Nina', no deixeu passar aquesta oportunitat. Potser 'El león duerme esta noche' és la pel·lícula més complexa i alhora més accessible d’aquest cineasta, que es mou entre França i el Japó, amb un imaginari que sembla extret d’un conte infantil amb embolcall de cinema fantàstic, tot ben escampat amb unes gotetes d’exquisida cinefília.  Jean-Pierre Léaud –l’intèrpret fetitxe de Truffaut, el nen que clavava la mirada a càmera al final d’'Els 400 cops', una de les grans icones del cine francès– dona vida a un vell actor que, mentre roda una pel·lícula, s’ha d’enfrontar al seu passat i a uns quants nens que precisament li demanen… que intervingui en el film que estan gravant. A partir d’aquí es confonen la veritat i la ficció, la realitat i el somni, fins al punt que la dona que Léaud va estimar fa molts anys se li apareix com un fantasma tendre i melancòlic, una imatge tan reconfortant com torbadora.  Entre aquests dos registres es mou també la pel·lícula, com si es tractés d’un espai indefinit, que ens endinsa en un territori sempre incert, i ens instal·la en una fragilitat permanent. Tot el film sorgeix d’aquest sentiment pesarós i angoixant, construït pel pas del temps i la presència implacable de la mort. Però les imatges ostenten una lluminositat tan enlluernant, retraten la natura i els rostres d’una manera tan sincera i sense ornaments, que el món sencer acaba r

És com 'Alien', remodelada per la fantasia críptica del guardià d’una biblioteca. L’actor i director John Krasinski ens serveix una història sorprenent, amb una premissa enginyosa: en un futur pròxim, postapocalíptic, una família ha de sobreviure en una casa on el més mínim soroll desperta uns monstres mortals. Els diàlegs són mínims, el silenci imperant, i els personatges es comuniquen mitjançant el contacte visual, els xiuxiuejos i un llenguatge de signes que se subtitula. Un lugar tranquilo fa ús d’un cinema pur i audaç en què les imatges i el so s’alien per espantar l’espectador. Krasinski ens ofereix molt poca informació sobre els orígens d’aquestes criatures abominables que ronden per la casa. Tot és misteriós. La càmera es queda al costat de la família –la mare (Emily Blunt), el pare (el mateix Krasinski), el fill (Noah Jupe) i la filla (Millicent Simmonds), que és sorda, i que per tant no pot sentir els monstres quan s’acosten–, que les passa magres. És gairebé una obra de cambra, ambientada en un espai tancat, que juga amb les petites coses per infondre terror: un clau que surt de dins del seu forat, un soterrani que s’inunda i una fugida camp a través que recorda les corredisses de Jurassic Park. Les lògiques d’aquest món són una ciència precisa. Els monstres no et poden sentir si t’amagues sota una cascada, però en canvi les parets de la casa no són un impediment per a les seves oïdes. Krasinski i Blunt, marit i muller en la vida real, aporten realisme amb les se

Javier Fesser abandona l’imaginari visual surrealista que l’havia caracteritzat durant bona part de la seva trajectòria per establir-se en el terreny del costumisme a través d’una sèrie de personatges que no necessiten la fantasia per cridar l’atenció, perquè ja tenen el sentit de la meravella incrustat en el seu ADN. Resulta complicat resistir-se a la tendresa que desprèn aquest equip de bàsquet format per discapacitats intel·lectuals que troben en l’esport, la companyonia i l’amistat una il·lusió amb la qual omplir la vida. Però el més complicat que aconsegueix Fesser no és fer riure i plorar, sinó que l’espectador accepti sense objeccions la manipulació emocional, el subratllat i l’element emfàtic. I tot gràcies al fet que des del primer moment el director va de cara, sense enganyar ningú. Una comèdia gairebé kamikaze.

Una pel·lícula que no funcionaria sense la presència mística, elemental, de l’actor protagonista, Harry Dean Stanton, el cowboy solitari que duia gorra vermella a 'París, Texas', que va morir fa alguns mesos, als 91 anys. Ara, 'Lucky' sembla contenir les últimes voluntats d’un fantasma. Fent honor a molts dels seus papers, l’acció té lloc en una ciutat petita, en un punt inexacte del sud-oest americà, on encarna un home de rutines meticuloses, silenciós, que compra els seus cartrons de llet, fa els mots encreuats del diari en un restaurant i pren Bloody Marys al bar local. L’escassetat dels diàlegs suggereix que amb això n’hi ha prou per construir una història. Un parell d’anècdotes al voltant dels veterans que van créixer durant la Gran Depressió, un monòleg sobre una tortuga desapareguda i algunes discussions sobre el realisme i el no-res.  

El triangle amorós, dibuixat amb les llàgrimes de l’adulteri, sembla articular bona part de la filmografia de Philippe Garrel, dedicada en cos i ànima a esguerrar les trampes de l’amor, cruels i dolces. La singularitat d’'Amante por un día' és que aquest triangle està sostingut per una figura paterna que acaba sent el mirall on es reflecteixen les dues dones que se’l rifen, rivals i alhora ànimes bessones. L’una és la filla que torna a la llar incapaç de superar un desengany sentimental, aferrada al passat; l’altra és l’amant del pare i alumna seva, aventurera sexual i aferrada al futur. Garrel les utilitza com si fossin les dues cares d’una mateixa moneda, encarnant la seva contradictòria opinió sobre les dones: ara solidàries, ara traïdores; ara lliures, ara dependents; ara suïcides, ara cerebrals. Ho fa, això sí, amb la lleugeresa que caracteritza les seves darreres pel·lícules, 'La jalousie' i 'L’ombre des femmes', breus i delicioses com una cançó de cabaret francès, amb un peu al preciós naturalisme en blanc i negre de la fotografia de Renato Berta i amb un altre a les emocions extremes, a flor de pell, del cinema de John Cassavetes.  Podríem acusar Garrel de ser massa condescendent amb el seu heroi masculí i sublimat 'alter ego', professor de filosofia que mai no perd la calma, la veu del seny i l’honestedat que, finalment, acaba sent víctima de les dones que estima, però, a aquestes altures, el cineasta que ens va regalar pel·lícules com 'Les hautes solitudes' i 'Los

Quin plaer gaudir d’una pel·lícula de zombis sense coartades! No es tracta només de seguir els passos de George A. Romero (Robin Aubert li reserva una dedicatòria), sinó de combinar-les amb l’extàtica melancolia de les imatges, amb un sentit de l’humor que desengreixa les tragèdies individuals i una especial habilitat per fer dels zombis uns éssers misteriosos, capaços de reunir-se al voltant d’una estranya piràmide feta d’objectes personals, com si fossin membres d’una secta somnàmbula. Així doncs, 'Los hambrientos' és fidel a les claus del subgènere –les escenes dels atacs són abruptes i/o electritzants, fent bon ús tant de l’espai i el fora de camp com del so– però mai no sembla sotmetre’s a elles, de manera que el resultat és lúdic, fresc i rigorós. Com si veiéssim un zombi per primera vegada, a punt de mossegar-nos.