0 M'encanta
Guarda-ho

7 pel·lícules per veure a la Festa del Cine

Aprofiteu les entrades amb descompte per veure les millors pel·lícules de la cartellera! Aquestes són les que més ens han agradat

Torna la Festa del Cine. Una bona oportunitat per veure totes les pel·lícules que sovint se'ns escapen per falta de pressupost. Si no us voleu perdre en la immensitat de la cartellera, aquí teniu les nostres apostes. No us decebran!

Un monstre em ve a veure

Un monstre ens ve a veure. A mi, a tu, a tots. Un monstre que en realitat en són tres. El primer de tots, J.A. Bayona, un director capaç de fer espectacle amb els sentiments sense caure mai en el sentimentalisme. El segon, Sigourney Weaver, una actriu que omple la pantalla i imposa la seva presència tendra i dominant a la vegada. El tercer, un home-arbre de dimensions gegantines, narrador d’històries alliçonadores. Aquest és el monstre que visita en Connor, el nen que s’ha d’enfrontar al dolor i la mort sense altres elements que la seva poderosa imaginació. Imaginació és el que té Bayona a l’hora de posar en imatges un llibre de Patrick Ness. Imaginació per fer un monstre entranyable i protector, imaginació per explicar les històries amb una animació preciosa. Un film magnífic per a grans i petits.

Llegir-ne més

Elle

És possible que Verhoeven hagi estat un dels cineastes europeus més incompresos dels darrers 30 anys. N’és responsable el seu estimulant exili americà, que amaga, sota les formes d’una exploració plana i barroera dels gèneres 'mainstream', una de les radiografies més corrosives, hostils i hilarants del sistema capitalista. No és estrany, doncs, que 'Elle' s’assembli tant a 'Showgirls', la seva gran pel·lícula maleïda, en la mesura que ambdues són ferotges sàtires socials que canalitzen la seva bilis a través de l’apoderament d’una dona que mai no es deixa acoquinar per la hipocresia i la violència que l’envolten. Fins al punt que és una violació que mai no la victimitza la que posa en marxa un dels retrats femenins més ambigus, valents i complexos del cinema recent. És evident que el coratge de Verhoeven podria caure en el més espantós dels ridículs si no fos perquè existeix una actriu com la Huppert, que sembla entendre el més secret dels matisos emocionals d’aquesta dona que, marcada per un trauma del passat, no buscarà tant una venjança com una reafirmació dels seus desitjos més obscurs. Ni ella ni Verhoeven semblen disposats a jutjar-la, ans al contrari: admiren secretament la seva misteriosa insolència, una rebel·lió en femení singular que qüestiona tot allò que ens incomoda en una societat políticament incorrecta com la nostra, filmada amb la lleugeresa de qui està fent una comèdia de costums disfressada de thriller psicoeròtic. Una o

Llegir-ne més

Snowden

Encara que la peripècia de l’espia Edward Snowden coincideixi amb les obsessions desplegades per Oliver Stone a les seves millors cintes, siguin 'Nacido el 4 de julio' o 'Nixon', aquest darrer treball no té ni el to ni la força que les distingia. Hi trobem la història típicament stoniana d’un nord-americà que de mica en mica s’adona que el seu país no és l’ideal de puresa que pensava. També hi ha una estructura de gran dinamisme, i un muntatge sincopat en el seu millor estil que, de vegades, remet a l’energia que desprenien 'JFK' o 'Nascuts per matar'. Però el relat va perdent força a mesura que avança, presoner d’una anèmia implacable i progressiva. I la vena tràgica que ha estat sempre marca de fàbrica s’esvaeix en benefici d’una narració més aviat rutinària, d’un recompte desmaiat dels fets que tots coneixem.

Llegir-ne més

La fiesta de las salchichas

Diuen que és el nou fenomen de l’animació amb continguts classificats, un boom que no vivíem des de 'South Park'. I no n’hi ha per a tant. 'La fiesta de las salchichas' és com 'Toy story', ambientada en un supermercat i en versió porno, estratègicament pensada per impressionar l’adolescent en zel i, de pas, col·locar en el seu lloc la lliga de puritans que no van voler que la princesa Elsa de 'Frozen' tingués una nòvia. Fins aquí, aprovat amb nota. Però em temo que durant la pubertat ja se’ns va acudir a tots que una salsitxa crua té aspecte de tita dura i, fins i tot, que ficant-la dins del panet d’un hot dog en podíem fer sortir un nen. La idea magistral, no la veig enlloc. Té cosetes divertides, sí, com la lletania del condó usat i el trauma del paper de vàter. Però el resultat és un acudit verd que excedeix el temps autoritzat de la broma primària.

Llegir-ne més

El hombre de las mil caras

Al cinema espanyol encara li quedava l'assignatura pendent d'endinsar-se en el seu passat polític més recent i furgar a les seves clavegueres de la manera adequada, sense sensacionalismes ni gratuïtats. 'El hombre de las mil caras' esmena per fi aquesta vuit i ho fa de la mà d'un dels directors més superdotats que operen en l'actualitat, Alberto Rodríguez, que construeix un dispositiu de precisió mil·limètrica narrativa, d'extrema complexitat i ple de capes, al voltant d'un personatge tan esmunyedís com FranciscoPaesa, un home amagat als marges del poder que va fer de la mentida la seva forma de vida i la va portar fins a les seves últimes conseqüències creant al seu voltant una farsa que d'alguna forma es va convertir en una imatge distorsionada de la nostra pròpia idiosincràsia. Un 'thriller' d'espionatge modèlic i apassionant, d'una gran sofisticació formal. Un altre nivell, una altra lliga.

Llegir-ne més

Después de nosotros

El director belga Joachim Lafosse, que recentment va estrenar l’anterior 'Los caballeros blancos', ens proposa en aquesta nova cinta contemplar els dies immediatament posteriors al fet que un matrimoni hagi verbalitzat la seva intenció de separar-se, estudiant la ruptura a partir d’aquells detalls tangibles que conformen les cendres d’una relació: factures, deutes, repartició de béns i la redistribució d’una llar familiar que ell va construir i ella pagar, i que, de sobte, s’omple de restriccions i línies vermelles. 'Después de nosotros' no és un mal títol, però resulta un xic més difús que l’original francès, 'L’économie du couple' ('L’economia de la parella'), que expressa acuradament el tarannà pragmàtic de la pel·lícula. De crisis i trencadisses sentimentals n’hem vistes moltes al cinema (i les que encara ens queden!), des de Murnau fins a Bergman, passant per Antonioni, Pialat i Zulawski. La particularitat de 'Después de nosotros' rau en el fet que, en aquesta ‘cloenda de l’amor’, Lafosse no hi troba gaires estirabots catàrtics, sinó les traces d’un ressentiment civilitzat i d’un desig fatigat, que emergeixen puntualment, com vibrants moviments sísmics. Aquestes emocions són comunicades amb gran justesa i transparència per Bérénice Bejo i Cédric Kahn, una excel·lent parella d’actors que pot evolucionar i discutir amb naturalitat, perquè la càmera del cineasta els segueix sense asfixiar-los, dilatant el temps de les seqüències de manera que

Llegir-ne més

La propera pell

Un noi torna a casa després d’haver estat desaparegut durant anys. La seva mare està emocionada, esperançada davant la recuperació del fill perdut. El seu oncle, en canvi, està inquiet, ja que dubta que el noi sigui qui diu ser, i no un impostor. Amb aquesta premissa i amb el paisatge fred i pirinenc com a teló de fons, Isa Campo i Isaki Lacuesta plantegen un drama familiar que no triga a convertir-se en una pel·lícula de suspens metafísic. Sergi López broda el paper de l’oncle malhumorat, Emma Suárez encarna la mare (un paper curiosament similar al que interpreta a Julieta, l’última cinta de Pedro Almodóvar) i Àlex Monner fa de noi, demostrant unes capacitats actorals espontànies, impressionants. Les interpretacions, en el punt just entre la sobrietat i la visceralitat de les emocions que viuen els personatges, estan en sintonia amb el paisatge, que és gèlid, però que alhora amaga un torrent de passions i de traïcions familiars. Monner és el fil conductor de la pel·lícula, desbordant en la seva interpretació tremendament física i dura davant la càmera. De fet, podríem dir que La propera pell és, en essència, una pel·lícula de cossos, de suplantacions. Amb un to per moments documental, els directors creen una cinta generosa amb el públic, ja que barreja els gèneres amb intel·ligència. En aquest sentit, aconsegueix tenir la tensió d’un thriller rural i l’emotivitat d’un melodrama clàssic.

Llegir-ne més

Comentaris

0 comments