0 M'encanta
Guarda-ho

7 pel·lícules per veure a la Festa del Cine

Aprofiteu les entrades amb descompte per veure les millors pel·lícules de la cartellera! Aquestes són les que més ens han agradat

Lady Macbeth

Torna la Festa del Cine. Una bona oportunitat per veure totes les pel·lícules que sovint se'ns escapen per falta de pressupost. Si no us voleu perdre en la immensitat de la cartellera, aquí teniu les nostres apostes. No us decebran!

Lady Macbeth

La Lady Macbeth d’aquesta història no és la dolenta a qui William Shakespeare va tacar les mans de sang. Es diu Katherine. I Katherine té el rostre i la presència de l’actriu Florence Pugh. Ella és la pel·lícula, ella omple de vida aquest personatge, que no s’ha de confondre amb la dona que volia regnar sobre els escocesos. Encara que no es pot negar que alguna cosa hi té a veure. Katherine és una jove innocent obligada a casar-se amb un home a qui menysprea. Podria haver estat una Emma Bovary russa traspassada a l’Anglaterra rural del 1865. Tot i que, a diferència de l’heroïna de Flaubert, aquesta potent figura femenina decideix agafar les regnes del seu destí amb mà ferma i sense por. Sorprèn que 'Lady Macbeth' sigui una primera pel·lícula tant per al director, William Oldroyd, com per a la guionista i la protagonista. Oldroyd, que ve del món del teatre i havia portat a escena alguns dels clàssics de Henrik Ibsen, sap crear atmosferes. Alice Birch recrea la novel·la russa del segle XIX 'Lady Macbeth' de Mtsensk District. I Florence Pugh, amb els cabells perfectament pentinats i el vestit blau sedós tan ben lligat sobre una cotilla estreta, projecta un foc interior i una passió freda que travessen la pantalla i ens entren directament a les retines, com una llança.

Llegir-ne més

Guardianes de la galaxia 2

Ritme impecable, un sentit de l’aventura trepidant, una aroma nostàlgica llampant, estètica retro i uns personatges dotats d’un carisma irresistible. La fórmula de la primera part de 'Guardianes de la galaxia' va ser un cop d’aire fresc als despatxos de Marvel, que necessitava urgentment un producte diferent i amb un punt d’insolència que l’allunyés del model de superherois torturats que en els últims temps s’havia obstinat a practicar. Potser un dels secrets d’aquest èxit es troba en l’elecció del cineasta que han posat al capdavant del projecte: James Gunn, format en la productora Troma, va saber combinar l’alè 'trash' artesanal, l’entreteniment pur de la 'space opera pulp' amb la fastuositat dels efectes especials d’última generació sense perdre ni gota de la seva idiosincràsia. En aquesta segona part, Gunn repeteix el model previ i hi aporta un toc majestuós de tragèdia grega, que es fa especialment present a l’hora de retratar les relacions entre els personatges. També en destaca una espectacularitat visual de caràcter gairebé psicodèlic que es manifesta en una explosió multicolor. És una pel·lícula amb una energia desbordant, potser una mica desarticulada narrativament –de vegades, l’estructura del relat s’esquerda–, però tot queda compensat a través d’una enorme bellesa simfònica, que arrossega una capacitat autoparòdica i metareferencial contagiosa i capaç de generar emocions pures. Us acabarà robant el cor.

Llegir-ne més

Incerta glòria

Encabir els centenars de pàgines de la novel·la de Joan Sales en una pel·lícula no era gens fàcil. Potser per això, l’adaptació d’'Incerta glòria' se centra especialment en els personatges d’en Lluís i d’en Soleràs, en l’amor callat d’aquest últim per la Trini, la dona d’en Lluís, i, sobretot, en la Carlana, una figura central que des del principi se’ns presenta com una supervivent. Interpretada per Núria Prims, la Carlana habita l’univers dels mites. És una 'femme fatale'. És una dona aranya, com diu en Soleràs, i com ens ensenya Villaronga mitjançant el pla detall d’un aràcnid teixint la seva tela. I, sobretot, és com una bruixa, que encisa en Lluís, que apareix ajaguda a la vora d’una filosa i que té el cos vell. De la mà de la Carlana, Villaronga troba la seva essència. Com ja succeïa a 'Pa negre', 'Incerta glòria' pot semblar, a primera vista –o en els seus primers minuts, si més no–, el retrat clàssic d’una de les ferides més profundes de la història del segle XX. 'Incerta glòria' s’endinsa en la rereguarda de la Guerra Civil, per tal de desplegar, finalment, un relat de desitjos i de desamors. És aquí, en el terreny del melodrama, que Villaronga es troba a si mateix i que 'Incerta glòria' es desferma. Imatges com la d’en Lluís caient sobre el llit per masturbar-se o la de la Carlana mirant la casa del seu pare en flames configuren un imaginari de bogeria i de passió, i confirmen que Villaronga no acaba de rendir-se en favor de les formes més plàcides i inofensives de

Llegir-ne més
Advertising

Z, la ciudad perdida

Aquest és un relat de conquestes impossibles, d’aventures insensates que limiten amb l’abisme dels inferns. James Gray, el director de 'Two lovers', ens explica la història de Percy Fawcett i la seva obsessiva recerca d’El Dorado, aquella Arcàdia imaginària que es deia que brillava com una aurora boreal en un racó perdut de la selva amazònica. És el somni d’un individu, un militar sense cap medalla a la casaca, que decideix depurar l’ànima embarcant-se cap a terres verges.En el coratge del seu heroi hi ha un reflex dels 'holy fools' de Herzog, d’aquell Klaus Kinski que navegava riu amunt per la jungla, esquivant les fletxes dels indígenes, arrossegant una tripulació tocada de mort. I també és cert que el posat d’explorador romàntic és el d’un Barry Lyndon que, encegat per la cobdícia, es crea un camí cap a la perdició. Però, alhora, el personatge té unes ànsies científiques de trobar la veritat sota el mite, com aquell primat de Plató que es va escapar de la caverna desmarcant-se del ramat.De cacera a Anglaterra o lluitant a la batalla del Somme, entre la boira que engoleix els cadàvers dels soldats refredant-se a les trinxeres, l’explorador entrelluca les palmeres d’aquell paradís feréstec on juga un pols amb una natura salvatge que amaga perills invisibles. Gray concep el film en forma de tríptic: tres parts que corresponen a les tres expedicions que Fawcett va liderar, bregant amb tribus de caníbals que rostien els cossos dels seus paisans per xuclar-ne l’ànima, amb panter

Llegir-ne més

El otro lado de la esperanza

Com a 'Le Havre', el protagonista d''El otro lado de la esperanza' emergeix d'enmig de la foscor d'un port europeu. Al segon títol que dedica als refugiats, Aki Kaurismäki entrellaça la trajectòria de Khaled, un sirià que aterra clandestinament a Hèlsinki, amb la de Wikström, un autòcton que està refent la seva vida, en una estructura basada en els intercanvis (de diners, de favors...) que recorda com cap altre títol del finlandès 'L'argent' de Robert Bresson. L'humor absurd típic del cineasta s'alterna amb la plasmació detallada de les tribulacions personals i burocràtiques del refugiat. Home de poques paraules, Kaurismäki deixa aquí que Khaled s'esplaï quan explica la seva experiència. I no li cal arribar a la sublimitat de 'Le Havre' per servir-nos una altra pel·lícula que, des de la sobrietat, desborda calidesa humana en el seu compromís cinematogràfic amb la realitat més urgent.

Llegir-ne més

Stefan Zweig: adiós a Europa

La ciutat de Petròpolis es fon sota la humitat. Som a l'any 1942. Stefan Zweig i la seva dona s'han enverinat i els seus cossos reposen l'un a sobre de l'altre en un llit amb capçal de llauna, reflectits en la lluna de la porta d'un armari que s'obre i es tanca, com un rastre fugisser de la mort. Amb aquesta imatge, Maria Schrader reprodueix el suïcidi d'aquella vella Europa que s'extingeix mentre a les oficines de la Gestapo van clavant banderes sobre un mapa. Entre la calor de la jungla brasilera i un apartament de Nova York amb les finestres glaçades, cobertes de gebre, Josef Hader es transforma en el gran escriptor del 'finis austriae', en una pel·lícula que defuig el biopic i busca la llum esquiva d’un personatge que s’apaga com la flama d’una espelma. És la crònica superba d'un exili erràtic, amb un tràgic destí.

Llegir-ne més
Advertising

La alta sociedad

Per entendre aquesta història, hem d’anar als orígens. Un bon dia, Bruno Dumont va trobar una col·lecció de postals amb imatges de la burgesia francesa que a principis del segle XX estiuejava a la badia de Slack. Entre collidors de musclos i guinguetes amb tendals ratllats de vora mar, hi apareixien dones amb faldilles llargues i pamela, creuant els aiguamolls a coll d’algun barquer de braços grossos, mentre el marit es distreia mesurant la direcció del vent, aixecant un dit llepat. Combinat amb un regust escatològic, va néixer 'La alta sociedad'. Fa tres anys, Bruno Dumont va rodar 'P’tit Quinquin', una minisèrie per a la cadena Arte, que començava amb la imatge d’un nen amb el nas xato i el llavi leporí que seguia amb la mirada el recorregut d’una vaca suïssa que flotava penjada d’un helicòpter. A Dumont li encanta recrear-se en l’exhibició de rostres estrafets, afectats de rictus muscular i tics nerviosos, esquenes geperudes i ganyotes exagerades. Totes aquestes malformacions li proporcionen un plaer còmic pervers. Per això 'La alta sociedad' té aquesta aparença de sàtira repulsiva, que porqueja. L’acció passa el 1900 i escaig al nord de França, en una regió de penya-segats. Bruno Dumont hi situa una història d’amor impossible, un idil·li d’estiu entre un pescador caníbal amb la cara molt llarga i una nena de casa bona que es vesteix de nen i es rapa el cap. Al voltant dels dos amants clandestins s’acumula un ventall de personatges grotescos que provenen de diferents caste

Llegir-ne més

Comentaris

0 comments