0 M'encanta
Guarda-ho

El TOP 5 de la cartellera

Hem fet una tria amb les cinc millors pel·lícules que trobareu aquests dies a la cartellera

1

Call me by your name

5 de 5 estrelles

Hi ha pel·lícules que són un tros de vida, que se’t fiquen a dins i et fan arrels. Aquest és el cas de 'Call me by your name'. Luca Guadagnino aconsegueix atrapar el temps a cada imatge i condensar-lo, i fa de cada instant un miratge de l’eternitat. Som en un estiu llunyà, fa més de 35 anys, en un casalot amb grans finestrals i llits antics, perdut entre camps d’herba que el sol ha tornat groga i arbres fruiters. A l’hora de la migdiada, les mosques escuren les restes d’una taula a mig desparar i les bicicletes entren i surten del jardí. Aquí és on l’Elio –meravellós Timothée Chalamet, nominat a l'Oscar– passa les vacances, llegint novel·les, sempre en banyador, amb els peus en remull al rec. Té 17 anys i el seu cos encara és el d’un adolescent, tot melic i costelles, creuat per una línia imaginària que fa la corba perfecta de les estàtues praxitelianes. Ell és el centre d’un film que ens parla de la bellesa del desig. Aquest estiu serà, per a l’Elio, l’estiu de l’amor, des del moment en què comenci a sentir-se fascinat per un jove americà, alguns anys més gran que ell, que va a estar-se uns dies amb la seva família. A diferència de referents del relat homoeròtic com 'Brokeback mountain' i 'Carol', aquí no existeix la part del rebuig social. A la càmera no li interessa el conflicte. Tan sols recrear-se en les mirades infinites de dos personatges que es troben en secret, quan tothom dorm, i s’abracen i estimen fins que el sol els ve a trobar amb les primeres llums de color de

Llegir-ne més
2

Tres anuncios en las afueras

4 de 5 estrelles

Dues preguntes i una brutal constatació (“violada mentre moria”) ens interpel·len des de tres tanques publicitàries a l’entrada d’un poble de l’Amèrica profunda. Tres cartells de color granat es retallen sobre el verd de la natura, com grans taques de sang inundant la consciència d’una comunitat en extinció. El britànic Martin McDonagh articula el seu thriller rural al voltant d’aquests signes d’alarma, com si, per si mateixos, fossin suficients per posar en moviment els cossos d’una ficció que dona voltes i voltes sobre el seu desig de venjança. No hi hem de buscar una visió d’Amèrica, més aviat una coenització dels universos bombolla on els personatges d’'Amagats a Bruges' i 'Set psicòpates', les anteriors pel·lícules del McDonagh dramaturg, es tancaven en esperes i digressions que parlaven, en el fons, del que pensaven i sentien com a criatures de ficció. McDonagh, però, ha fet un pas endavant, perquè ara els protagonistes –i ens costa escollir- ne algun: des de la mare coratge, eixuta en el seu odi i empàtica en la seva pena, que encarna una magnífica Frances McDormand, fins al xèrif benèvol interpretat per un entranyable Woody Harrelson, passant pel policia racista que Sam Rockwell salva de la caricatura– són éssers humans. Atrapada en el seu guió de ferro, 'Tres anuncios en las afueras' proposa una reflexió sobre quins són els efectes de la violència en la nostra manera de veure el món sense extreure’n conclusions tranquil·litzadores.   

Llegir-ne més
Advertising
3

120 pulsaciones por minuto

4 de 5 estrelles

Com 'Estiu 1993', el tercer llargmetratge de Robin Campillo es remunta a principis dels 90 per rememorar els temps de la sida. Però en aquest cas la malaltia és al centre de tota la pel·lícula. '120 pulsaciones por minuto' recorda la militància d’Act Up París, una de les organitzacions que més va lluitar per posar llum sobre el VIH i per l’existència de polítiques sanitàries adients. Com ja passava a 'La classe', el film de Laurent Cantet del qual Campillo és guionista, '120 pulsaciones por minuto' reconstrueix les trobades i les accions dels membres de l’organització amb una vivesa gairebé documental, en un retrat de l’activisme com una àgora oberta, heterogènia i divergent. Fins al punt que, en una història de protagonisme col·lectiu, els dos personatges amb més pes, Thibauld (un dels capdavanters del grup) i Sean (personificació dels estralls de la malaltia), mantenen postures ideològiques i personals confrontades. La militància pública dels protagonistes s’entrellaça amb la forma que tenen d’encarar les relacions i el VIH en les seves vides privades, en una manera d’entendre la quotidianitat des de l’activisme que manté plena vigència. Campillo fa memòria viva d’aquells dies en un film que batega al ritme de l’emoció i la revolta.

Llegir-ne més
4

Coco

4 de 5 estrelles

Cada pel·lícula de Disney/Pixar sembla estar cridada a convertir-se en un gran esdeveniment tant cinematogràfic com social. Coco s’ambienta en la festivitat del Dia dels Morts i la fascinació macabra que genera per recollir tot el color, el sabor del folklore i les tradicions mexicanes. I ho fa de manera respectuosa, aconseguint que el pintoresquisme local no sigui sinó un vehicle per parlar de temes universals com el sentiment de pèrdua, la necessitat de perseguir els somnis lluitant per allò en què es creu i la família. Potser aquest últim punt és el més controvertit dins d’una pel·lícula que s’encarrega fins a la sacietat de subratllar els valors tradicionals per sobre de la llibertat individual d’un nen que només intenta reivindicar la seva identitat a través de la música.

Llegir-ne més
Advertising
5

Los archivos del Pentágono

4 de 5 estrelles

Amb el pròleg de 'Los archivos del Pentágono', Steven Spielberg sembla haver concentrat tot el cinema d’Oliver Stone: comença a la Guerra del Vietnam i culmina amb polítics estatunidencs reconeixent 'off the record' que la campanya és un desastre... per, tot just després, embafar el públic amb paraules triomfals. La mentida hauria continuat indefinidament si algú no hagués pres el risc de filtrar a la premsa els documents classificats sobre l’assumpte. En aquest sentit, el més obvi hauria sigut explicar el cas dels Papers del Pentàgon des de la perspectiva del 'New York Times', el diari que va publicar la primera exclusiva sobre el tema, però la pel·lícula se centra en com va afectar el cas al 'Washington Post', potser perquè tenia al capdavant dues figures significatives: la propietària Kay Graham i l’editor Ben Bradlee (Meryl Streep i Tom Hanks, punta de l’iceberg d’un sòlid repartiment), amics dels polítics implicats en el cas, i desenganyat paradigma de la relació entre el poder i la informació. L’evolució dramàtica de Graham, que escena a escena va superant els nervis per enfrontar-se als homes que la rodegen i la qüestionen, permet a Spielberg sumar-se a l’empoderament feminista. I amb la figura de Bradlee, essencial en l’afer Watergate i que va ser encarnat per Jason Robards a 'Tots els homes del president', el director d''E.T.' fa una picada d’ullet a les inquietuds polítiques d’aquell Nou Hollywood que, al principi de la seva carrera, semblava quedar-li tan lluny.

Llegir-ne més

Comentaris

0 comments