0 M'encanta
Guarda-ho

El TOP 5 de la cartellera

Hem fet una tria amb les cinc millors pel·lícules que trobareu aquests dies a la cartellera

La la land
1

Moonlight

És el més bonic del cinema, que pot segrestar la vida en les seves mutacions (i si no, que ho diguin a Richard Linklater). Tres actes, i ja ho tenim: un nen, un adolescent, un adult jove, i tot el que passa entre aquestes tres edats, fora de camp, com una motxilla que emmotlla el rostre i el nom però no la manera d’estar en el món. Estem, doncs, més a prop de Hou Hsiao-Hsien o Edward Yang que de Spike Lee. Qualsevol diria que 'Moonlight' és la típica història d’iniciació, i no s’equivocaria. Tenint en compte que la pel·lícula se situa en un barri marginal de Miami, on el tràfic de drogues, el 'bullying' i la manca d’oportunitats estan a l’ordre del dia, i que tots els personatges són afroamericans, seria fàcil imaginar-se-la com una seqüela d’'Els nois del barri'. El que la fa gran, monumental en la seva exquisidesa, és que Barry Jenkins ha sabut transformar els tòpics del 'gangsta' film amb ànima reivindicativa a través d’una mirada sensible i universal, més atenta al gest d’abandonament i acollida que a la pancarta de protesta. 'Moonlight' entén que no es pot parlar de política si primer no sabem qui som i quin lloc ocupem en la realitat que ens envolta. Queda, doncs, la crònica de la forja d’una identitat que ha de lluitar contra la imatge que l’entorn li imposa, i, sobretot, una bellíssima història d’amor entre dos homes, que culmina en una seqüència portentosa, en la qual les mirades, els silencis, les preguntes a mig fer, la seducció subterràni

Llegir-ne més
2

La ciudad de las estrellas - La La Land

Los Angeles és la ciutat que tot ho venera i alhora no valora res. És allà on el cinema va veure néixer els primers musicals, en aquells platós on Gene Kelly il·luminava el rostre ara desaparegut de Debbie Reynolds com si el banyés la llum de la lluna a 'Cantant sota la pluja'. Vull dir, aquell paradís de màfies i ball, en què Cyd Charisse estenia una cama com una atalaia, amb mitges verdes, mentre un gàngster li atansava un braçalet de diamants. Aquell lloc on els somnis feien soroll de claqué. I és a Los Angeles on passa aquesta pel·lícula. 'La la land' també és un musical. Té la factura dels clàssics del gènere dels anys 50, les coreografies de Stanley Donen i els colors de Vincente Minnelli, i alhora ens obre les portes a una recambra carregada per les passions. Ella és una aspirant a actriu, i escriu obres de teatre, tot i que treballa servint cafès just davant d’un dels decorats de Casablanca. Ell és un pianista de jazz que subsisteix interpretant nadales en un club nocturn, somicant pel record de Chick Web i Thelonious Monk. És una història d’amor i nostàlgia, un relat que va marcant el pas de les estacions, de l’hivern a la tardor, i l’eclosió d’una tradició estètica, portada a unes quotes d’espectacle que fan venir mal d’altura. El pla-seqüència en espiral dins la piscina, en una festa on cada vestit és com una flor. L’escena del planetari, en què els protagonistes s’uneixen en una dansa suspesa en l’aire, flotant entre els estels. Les cares de Ryan Gosling i Emma

Llegir-ne més
3

Manchester frente al mar

Si 'La habitación del hijo' registrava, de forma crua i directa, el so de la mort definitiva –els claus tancant un taüt–, 'Manchester frente al mar' prefereix filmar la mort treballant en el cos i el rostre d’un home (excepcional Casey Affleck) que ha decidit absentar-se de si mateix, afrontant la pèrdua des d’una mirada buida de llàgrimes. Com a l’agosarada 'Margaret', l’anterior pel·lícula de Kenneth Lonergan, una mort sobtada provoca una reflexió polièdrica sobre el dol com a forma de veure el món. Lonergan combina present i passat amb finor d’orfebre, afegint capa sobre capa de dolor en el retrat d’una solitud abismal que és alhora intimista i expansiu, que sembla empresonat en un punt de vista però que es desborda perquè entenguem els efectes devastadors de la pèrdua en una comunitat. Menys abrupta i radical que 'Margaret', però igualment punyent en la seva recerca de la veritat, 'Manchester frente al mar' té la inapreciable virtut de filmar les emocions de cara i sense tancar els ulls. Perquè no és el mateix esguerrar-nos el cor i deixar la ferida oberta que regalar-nos un paquet de mocadors de paper.

Llegir-ne més
4

Loving

No calen discursos grandiloqüents per demostrar que la xenofòbia de les diatribes de Trump forma part de l’ADN d’Amèrica. La matèria primera –la història real de Richard i Mildred, condemnats a l’exili per cometre el pecat de casar-se, ell blanc, ella negra– és de telefilm de sobretaula reivindicatiu, però Jeff Nichols evita les catarsis dramàtiques i el sensacionalisme ideològic amb empatia i subtilesa. El que importa és filmar dues persones que s’estimen, i que faran el que calgui perquè la pressió social no trenqui els seus gestos de complicitat. Loving té una infreqüent humilitat, que no deixa que la imperiosa força d’una injustícia apagui el llum, la intimitat, la calidesa compartida de dues vides que volen ser viscudes sense alçar la veu, enormes en la seva petitesa.

Llegir-ne més
5

Toni Erdmann

És probable que aquests dies sentiu dir que 'Toni Erdmann' és la comèdia de l'any. Això estaria molt bé si no fos per un petit detall: la pel·lícula de Maren Ade no és exactament una comèdia. El que passa és que un dels seus protagonistes està entestat a prendre's la vida a broma, actitud que no fa gens de gràcia a la seva filla. L'intent d'ell per reconstruir el vincle paternofilial obrirà un ventall de possibilitats que duen el film cap a situacions imprevisibles, absurdes i, sí, sovint humorístiques. Les quasi tres hores de funció s'adiuen a la paciència i llibertat amb què Ade permet que es desenvolupin els personatges, pujant constantment l'aposta fins al punt de proposar un doble clímax (primer musical, després emprant la nuesa com a detonant d'un gag) que ens regala alguns dels instants més hilarants i alhora emocionants dels darrers temps.

Llegir-ne més

Comentaris

0 comments