0 M'encanta
Guarda-ho

El TOP 5 de la cartellera

Hem fet una tria amb les cinc millors pel·lícules que trobareu aquests dies a la cartellera

La La Land
1

Silencio

El títol de la darrera pel·lícula de Scorsese sembla la prova irrefutable d’un buit, d’una negació, però també una petició de respecte, una pregària imperativa, minimalista en el seu sentit de l’èpica. 'Silencio' comença com una versió religiosa d’'El cor de les tenebres' per acabar sent la crònica d’un martirologi corprenedor i sagnant, que no només demostra que els camins de la intolerància són inexpugnables sinó que l’autèntica fe mai no llença la tovallola. La crueltat de les seves imatges ens podria fer pensar que aquesta és una història de bons (els frares portuguesos) i dolents (els japonesos que persegueixen la propagació del catolicisme a finals dels segle XVII), però l’austeritat espartana de la posada en escena de Scorsese, el seu rigor ascètic i sense concessions, ens fan creure en el poder del cinema per abraçar la trascendència, per molt mal que ens faci el que veiem.

Llegir-ne més
2

La ciudad de las estrellas - La La Land

Los Angeles és la ciutat que tot ho venera i alhora no valora res. És allà on el cinema va veure néixer els primers musicals, en aquells platós on Gene Kelly il·luminava el rostre ara desaparegut de Debbie Reynolds com si el banyés la llum de la lluna a 'Cantant sota la pluja'. Vull dir, aquell paradís de màfies i ball, en què Cyd Charisse estenia una cama com una atalaia, amb mitges verdes, mentre un gàngster li atansava un braçalet de diamants. Aquell lloc on els somnis feien soroll de claqué. I és a Los Angeles on passa aquesta pel·lícula. 'La la land' també és un musical. Té la factura dels clàssics del gènere dels anys 50, les coreografies de Stanley Donen i els colors de Vincente Minnelli, i alhora ens obre les portes a una recambra carregada per les passions. Ella és una aspirant a actriu, i escriu obres de teatre, tot i que treballa servint cafès just davant d’un dels decorats de Casablanca. Ell és un pianista de jazz que subsisteix interpretant nadales en un club nocturn, somicant pel record de Chick Web i Thelonious Monk. És una història d’amor i nostàlgia, un relat que va marcant el pas de les estacions, de l’hivern a la tardor, i l’eclosió d’una tradició estètica, portada a unes quotes d’espectacle que fan venir mal d’altura. El pla-seqüència en espiral dins la piscina, en una festa on cada vestit és com una flor. L’escena del planetari, en què els protagonistes s’uneixen en una dansa suspesa en l’aire, flotant entre els estels. Les cares de Ryan Gosling i Emma

Llegir-ne més
3

Paterson

És possible que Jim Jarmusch mai no hagi estat tan a prop d’Ozu com en l’afectuosa admiració que sent per aquest conductor d’autobús (excel·lent Adam Driver) que ha entès que la poesia no s’entén més enllà de la bellesa d’una capsa de mistos. 'Paterson' és com el gerro de 'Primavera tardía'. És un personatge però també és un espai per perdre-s’hi i un temps per sentir. Durant una setmana, Jarmusch observa el seu heroi en una rutina que estableix la seva pròpia melodia, una xarxa de repeticions amb les seves petites variacions i dissonàncies, que atorguen sentit a un seguit de gestos i rituals, imatges que dialoguen amb paraules sobreimpressionades, converses quotidianes que són poemes en vers lliure. Paterson és, també, una pel·lícula que descriu el procés creatiu amb una transparència i autenticitat extraordinàries: la creació com un acte íntim, un flux d’idees que no necessiten ni un lector ni un espectador per expressar la plenitud del món, la felicitat de percebre tot allò que val la pena transcendir amb la mirada. No és que 'Paterson' reivindiqui que hi ha un poeta amagat en tots nosaltres. Jarmusch pot ser un nostàlgic però no és cap ingenu. Simplement, és una pel·lícula que ens fa creure en la vida. La vida, tan efímera com la poesia o com la flama que produeix un llumí, sempre pot tornar a començar.

Llegir-ne més
4

La tortuga roja

Podria ser una al·legoria del pecat original en forma de faula solipsista, tot i que aquesta versió de 'Robinson Crusoe' amb l’afegitó d’un animal amb closca de ressonàncies mítiques, amb qui acabarà formant una família tan disfuncional com commovedora, té la virtut de funcionar com un conte per a nens. Un conte sense diàlegs, que confia en les imatges: l’animació de Michael Dudok de Wit, que prefereix la màgia oberta dels plans generals, que no emfatitzen l’expressió del rostre, a l’habitual hiperrealisme digital, ha trobat en l’atenció al detall de Hayao Miyazaki, que li ha produït el film, la seva pròpia poètica, feta de silencis expressius i natura no sempre amistosa. Aquesta és una pel·lícula per gaudir en l’illa deserta d’un cinema sense crispetes: és, de fet, una pel·lícula que ens ajuda a convertir-nos, per un moment, en illa llepada per les ones.

Llegir-ne més
5

Comanchería

Aparentment, 'Comanchería' ho té tot per ser una de les grans pel·lícules nord-americanes de l’any. La crisi econòmica de l’Amèrica profunda serveix com a escenari d’una història tràgica de perdedors en què un xèrif a punt de jubilar-se (Jeff Bridges) i el seu company hispà persegueixen a dos inexperts lladres de bancs. Alhora una faula política i una mirada cap a un món en decadència, doncs, el film funciona com un mecanisme perfecte on tot està al seu lloc i res no falta. Però precisament aquesta exactitud és també la seva debilitat, sobretot des del moment en que el conjunt es veu afectat per una certa tendència a la fórmula, com si David Mackenzie ('Convicto') s’hagués proposat barrejar les grans tradicions del gènere sense aportar una visió personal. Tan brillant com rutinària, 'Comanchería' és massa circunspecta com per resultar inoblidable.

Llegir-ne més

Comentaris

0 comments