0 M'encanta
Guarda-ho

El TOP 5 de la cartellera

Hem fet una tria amb les cinc millors pel·lícules que trobareu aquests dies a la cartellera

La la land
1

La ciudad de las estrellas - La La Land

Los Angeles és la ciutat que tot ho venera i alhora no valora res. És allà on el cinema va veure néixer els primers musicals, en aquells platós on Gene Kelly il·luminava el rostre ara desaparegut de Debbie Reynolds com si el banyés la llum de la lluna a 'Cantant sota la pluja'. Vull dir, aquell paradís de màfies i ball, en què Cyd Charisse estenia una cama com una atalaia, amb mitges verdes, mentre un gàngster li atansava un braçalet de diamants. Aquell lloc on els somnis feien soroll de claqué. I és a Los Angeles on passa aquesta pel·lícula. 'La la land' també és un musical. Té la factura dels clàssics del gènere dels anys 50, les coreografies de Stanley Donen i els colors de Vincente Minnelli, i alhora ens obre les portes a una recambra carregada per les passions. Ella és una aspirant a actriu, i escriu obres de teatre, tot i que treballa servint cafès just davant d’un dels decorats de Casablanca. Ell és un pianista de jazz que subsisteix interpretant nadales en un club nocturn, somicant pel record de Chick Web i Thelonious Monk. És una història d’amor i nostàlgia, un relat que va marcant el pas de les estacions, de l’hivern a la tardor, i l’eclosió d’una tradició estètica, portada a unes quotes d’espectacle que fan venir mal d’altura. El pla-seqüència en espiral dins la piscina, en una festa on cada vestit és com una flor. L’escena del planetari, en què els protagonistes s’uneixen en una dansa suspesa en l’aire, flotant entre els estels. Les cares de Ryan Gosling i Emma

Llegir-ne més
2

Your Name

Un atractiu encreuament entre el cinema d’Alain Resnais i el de Michel Gondry, entre d’altres, en forma d’exuberant peça d’animació. El signa Makoto Shinkai, que ja ha confeccionat exercicis similars com ara 'Viaje a Agartha', i narra la història d’un noi i una noia, d’allò que somien i allò que desitgen, tot entreteixit en un relat que juga amb el punt de vista i el temps amb extrema habilitat. El resultat és evocador i melancòlic, encara que de vegades tot sembli quedar-se en una superfície lluent, sense aprofundir en les qüestions que aborda. Com a epopeia adolescent es mostra insuperable, tant en el traç com en el concepte. Com a experiment amb els gèneres, en canvi, li manca la subtilesa necessària per ser l’exercici metafísic que voldria.

Llegir-ne més
3

Incerta glòria

Encabir els centenars de pàgines de la novel·la de Joan Sales en una pel·lícula no era gens fàcil. Potser per això, l’adaptació d’'Incerta glòria' se centra especialment en els personatges d’en Lluís i d’en Soleràs, en l’amor callat d’aquest últim per la Trini, la dona d’en Lluís, i, sobretot, en la Carlana, una figura central que des del principi se’ns presenta com una supervivent. Interpretada per Núria Prims, la Carlana habita l’univers dels mites. És una 'femme fatale'. És una dona aranya, com diu en Soleràs, i com ens ensenya Villaronga mitjançant el pla detall d’un aràcnid teixint la seva tela. I, sobretot, és com una bruixa, que encisa en Lluís, que apareix ajaguda a la vora d’una filosa i que té el cos vell. De la mà de la Carlana, Villaronga troba la seva essència. Com ja succeïa a 'Pa negre', 'Incerta glòria' pot semblar, a primera vista –o en els seus primers minuts, si més no–, el retrat clàssic d’una de les ferides més profundes de la història del segle XX. 'Incerta glòria' s’endinsa en la rereguarda de la Guerra Civil, per tal de desplegar, finalment, un relat de desitjos i de desamors. És aquí, en el terreny del melodrama, que Villaronga es troba a si mateix i que 'Incerta glòria' es desferma. Imatges com la d’en Lluís caient sobre el llit per masturbar-se o la de la Carlana mirant la casa del seu pare en flames configuren un imaginari de bogeria i de passió, i confirmen que Villaronga no acaba de rendir-se en favor de les formes més plàcides i inofensives de

Llegir-ne més
Advertising
4

El otro lado de la esperanza

Com a 'Le Havre', el protagonista d''El otro lado de la esperanza' emergeix d'enmig de la foscor d'un port europeu. Al segon títol que dedica als refugiats, Aki Kaurismäki entrellaça la trajectòria de Khaled, un sirià que aterra clandestinament a Hèlsinki, amb la de Wikström, un autòcton que està refent la seva vida, en una estructura basada en els intercanvis (de diners, de favors...) que recorda com cap altre títol del finlandès 'L'argent' de Robert Bresson. L'humor absurd típic del cineasta s'alterna amb la plasmació detallada de les tribulacions personals i burocràtiques del refugiat. Home de poques paraules, Kaurismäki deixa aquí que Khaled s'esplaï quan explica la seva experiència. I no li cal arribar a la sublimitat de 'Le Havre' per servir-nos una altra pel·lícula que, des de la sobrietat, desborda calidesa humana en el seu compromís cinematogràfic amb la realitat més urgent.

Llegir-ne més
5

La bella durmiente

El cineasta veterà Ado Arrietta converteix La bella dorment en una faula de petit format, on les fades exerceixen d’arqueòlogues de la Unesco, els nobles ballen la conga i els prínceps fan fotos amb el telèfon mòbil als infeliços que han quedat convertits en estàtues. Significa això que ens trobem davant d’una lectura iconoclasta del conte? No necessàriament, ja que tots els detalls que s’escapoleixen del cànon responen a la personal sensibilitat d’Arrietta, que els introdueix de manera que ens resultin tan naturals com la màgia que envolta una història explicada amb la complicitat d’amics com Mathieu Amalric i Ingrid Caven, i tocada per la fotografia irreal i atmosfèrica que aconsegueix Thomas Favel.

Llegir-ne més

Comentaris

0 comments