0 M'encanta
Guarda-ho

Les pel·lícules catalanes del moment

Són obres mestres, estan fetes aquí i les podeu anar a veure als cinemes

estiu 1993

Estiu 1993

Sempre hi ha un moment a la infància, deia Graham Greene, en què una porta s’obre i deixa entrar el futur. La Frida (excel·lent Laia Artigas) mira a través de l’escletxa i només hi veu una realitat que, d’un dia per l’altre, s’ha capgirat com un mitjó. Carla Simón sap que, per entendre un nen, hem de percebre el que l’envolta a la seva altura, sobretot si el trànsit que travessa és el d’assumir la pèrdua, l’orfandat i la mort com una certesa. El futur és, doncs, aprendre a admetre el que sents, a superar el dol amb l’ajuda dels altres. En fi, la maduresa. Així doncs, 'Estiu 1993' surt victoriosa de construir aquesta mirada desubicada i sensible, que declina un cert esperit documental –és la infància de la directora la que està en joc– en una pel·lícula que mai no intenta ser complaent amb la seva heroïna, que atén al seu descobriment del món vinculant-lo amb la cristal·lina transparència de les seves imatges, que treballa amb els seus actors amb una delicadesa extraordinària, i que aconsegueix transmetre el misteri de ser nen –la sensació d’estranyament, la crueltat inconscient, el dolor disfressat de caprici emocional– sense oblidar-se de quina relació estableix amb els adults i, sobretot, sense caure en el sentimentalisme sent profundament commovedora.

Llegir-ne més

Júlia Ist

Deixar el niu fa por, sobretot quan el teu destí no et garanteix respostes absolutes. En l’estança berlinesa de la Júlia no hi ha sís ni nos, només potsers. La seva desubicació no és el signe d’una generació, sinó d’un estat vital en suspensió, un desequilibri entre el que esperem de la vida i el que obtenim d’ella, i és això el que fa que 'Júlia ist' pugui funcionar més enllà del seu 'target' universitari. L’Erasmus, doncs, és un 'MacGuffin', un parèntesi abonat de noves oportunitats que enfronten la protagonista amb la seva immaduresa, com aquell estiu que la Delphine d’'El raig verd' va aprofitar per buscar el seu príncep blau, sempre temptada d’enganyar-se a si mateixa. Hi ha molt de Rohmer a 'Júlia ist', on Elena Martín sembla imaginar un futur al seu personatge a 'Les amigues de l’Àgata'. Malgrat això, i tot i que ambdós films han estat concebuts a la cuina de la Pompeu Fabra, la declinació és més conceptual que literal. A 'Júlia ist' hi ha el mateix impuls naturalista, el mateix interès per registrar la vida en estat cru, però la pel·lícula s’enforteix concentrant les seves energies en un únic personatge, al qual acompanya fins i tot en els moments en què sembla voler estar sol, trencant en brusques el·lipsis el seu desconcert en trànsit permanent. No hi ha complaença en aquest retrat femení, però sí molta empatia: que aixequi la mà qui no s’hagi sentit estranger alguna vegada en la seva pròpia pell, buscant l’afecte que potser no està preparat per retornar.

Llegir-ne més

La película de nuestra vida

Una casa familiar, com una gàbia d’arnes i llençols vells, retalla el cel d’estiu. En la seva òpera prima, Enrique Baró escruta els racons d’aquesta fortalesa, mentre deixa que les parets ens parlin. Dels armaris en surten àlbums de fotos, que retenen les ombres del passat com una col·lecció de papallones enganxades amb agulles. Els llibres d’Enid Blyton i altres aventures juvenils publicades en rústica se’ns apareixen com les ruïnes del paradís perdut que algun nen amb els genolls pintats de iode per alguna caiguda amb bicicleta s’hi va deixar oblidades. Ara només hi queden tres homes, fill, pare i avi, sentinelles de tres edats que fan ronda de nit i escombren la pols. A les golfes, una òliba esgarrapa el terra amb les urpes. Al jardí i a la piscina, els fantasmes es belluguen com cuques de llum que traginen bocins de memòria.

Llegir-ne més
Advertising

Comentaris

0 comments