Coses que trobem a faltar a Girona

No hi ha cap espai juvenil autogestionat, on les associacions juvenils de la ciutat (sindicats d'estudiants, agrupacions...) hi puguin desenvolupar activitats organitzades per i pel jovent. Pot ser que caldria deixar de controlar el que fan els joves de la ciutat per passar a encoratjar-los i donar-los eines per tal que construeixin el seu entorn i engeguin iniciatives de les quals la ciutat també se'n pot beneficiar.

Aquesta és una reivindicació gairebé històrica, a causa de a la inexistència d'escenaris on els nombrosos grups de música gironins que es van formant, sobretot moderna, que volen començar i necessiten un aparador, puguin fer-ho. La Mirona fa una gran feina, però no dóna per tot. Allà on hi hagi un escenari i unes condicions mínimes, creixerà la llavor de la creació. Això no és com les estacions d'AVE sense passatgers, que per molts que s'hi entestin, continuaran sense passatgers. Posats a demanar, es demana també més locals que ofereixin música en viu. Actualment la resistència heroica del Sunset Jazz Club, un dels millors clubs de jazz del país, és una excepció.

L'èxit d'acceptació de la pista de gel que s'instal·la per Nadal a Fira de Girona fa preveure que potser la instal·lació permanent d'una pista de gel tindria també èxit en una ciutat eminentment esportiva i amb una gran activitat lúdica els caps de setmana i dies festius com és Girona. La pista de gel més propera és a Barcelona per baix i a Puigcerdà per dalt. A més, el públic no seria estrictament de la ciutat, si no que segurament vindria gent d'arreu de les comarques.

Els gironins som del morro fi en la qüestió esportiva -si fem d'espectadors- i hem demostrat en moltes ocasions que no ens conformen amb partits de categories menors de qualsevol esport si no els poden jugar. Potser estaria bé donar una altra oportunitat al bàsquet d'elit masculí i afegir a l'oferta actual de l'Uni Girona femení un equip de lliga ACB. Això sí, si pot ser ben gestionat per evitar-ne la desaparició.

Millorar i completar la xarxa de carrils bici de la ciutat per tal de fer-la més sostenible, descongestionant el trànsit que, en hores punta, és absolutament caòtic especialment a l'eixample; augmentar el nombre d'estacions de la Girocleta i ampliar-les en nombre de bicicletes per tal d'oferir una alternativa realment pràctica i funcional de transport dins la ciutat. En aquest cas és allò de primer oferir per després fer créixer i fidelitzar usuaris.

Girona té el Cinema Truffaut, i se n'ha de sentir orgullosa, però no estaria gens malament comptar amb cinemes, com comencen a fer ara els Cinemes Òscar, que ofereixin films 'mainstream', d'estrena, en versió original, a veure si acabem d'una vegada amb la incompetència lingüística en anglès de part de la població. Actualment l'oferta és força minsa i estem segurs que tindria prou requesta, especialment entre les noves generacions.

L'afluència massiva de turisme i l'aguda visió comercial dels restauradors locals ha convertit Girona en una ciutat molt cara per menjar. Són pocs els restaurants que serveixen menjar de qualitat a bon preu -menú diari a 10 euros o menys per cap-, la qual cosa va en perjudici dels propis gironins, tret dels que tenen un negoci de restauració. Ja no parlem de sortir a menjar amb la família, una missió impossible a no ser que vagis a un fast food o coneguis aquells restaurants-miracle de què parlàvem abans.

No estaria gens malament millorar la puntualitat i augmentar la freqüència dels busos urbans -no pot ser que en algunes zones els intervals d'espera superin els 3/4 d'hora-, així com anar més decididament cap a una flota de busos elèctrics. Heu anat mai en moto darrera un bus urbà de Girona que no sigui els de gas? És com injectar-se gasoil en vena.

L'àrea de Girona i la Costa Brava, com s'ha especulat en no poques ocasions, seria ideal per acollir un parc d'atraccions. No parlem del model Port Aventura o EuroDisney, ni d'un zoològic. Els primers són com caixes registradores, i el segon és un anacronisme. Podrien innovar una mica i fer un parc d'atraccions que no es basi en el model tradicional de muntanyes russes i centrifugadores del personal. En comptes de ser un parc d'atraccions, podria ser un parc lúdic o d'oci.

La filosofia que hi ha darrere el projecte de La Volta és admirable. Aquest és un dels fets més importants que han passat en el teixit artesanal i creatiu d'aquesta ciutat en els darrers temps. Cada barri hauria de tenir quelcom semblant al que gaudeix des de fa uns mesos el de Sant Narcís. Espais habilitats com a tallers, compartits pels residents, per desenvolupar tasques professionals i creatives, però al voltant de tot això ha crescut gairebé un clúster de petites empreses artesanals i també tecnològiques, així com diversos serveis relacionats i fins i tot una variada oferta pedagògica.

Heu anat alguna vegada a un acte oficial a Girona? A una celebració? A una festa? No hi ha banda municipal! És un dèficit importantíssim que cal corregir. Sabeu com s'ho passen de bé a les Terres de l'Ebre i al País Valencià, on la tradició de les bandes és bestial? Sabeu que en molts pobles els instruments els posa l'ajuntament i els cedeix als músics? Sabeu quina capacitat de dinamització cultural i social tindria una banda -ja no dic més d'una- de com a mínim 70 membres, que fessin acte de presència en uns quants actes i disposessin de concerts en dates ja tradicionals, com Nadal, Setmana Santa, Fires, el Dia Internacional de la Música o les Festes de Primavera? Perdoneu, però Paquito el chocolatero el ballaríeu tots, no mentiu!

No han estat poques les ocasions en què s'ha dit que entre setmana, Girona, una ciutat universitària, cal recordar-ho, està morta. El moviment de debò comença el dijous al vespre amb la farra universitària, té continuïtat divendres i dissabte, però diumenge torna a semblar que hi ha toc de queda. Falten activitats i locals d'oci que li donin vida a la ciutat, ja no fins a la matinada, però sí els vespres i nits. I no han de ser necessàriament bars.

Les botigues i establiments històrics situats en llocs privilegiats van tancant i en el seu lloc s'hi estableixen botigues de roba de grans multinacionals, de manera que el centre de les ciutats s'uniforma a marxes forçades i aviat serà igual que siguis al Barri Vell de Girona com al Gòtic de Barcelona, perquè sempre hi veus els mateixos. I mentre, pel camí, s'hi han quedat, per exemple, els deliciosos calamars a la romana del Rhin Bar, o el meravellós pastís de poma de Can Faure, que no tastarem mai més.

Molta gent estarà d'acord amb què el millor del Festival de Músiques Religioses i del Món era, precisament, el mercat de menjars del món que s'instal·lava a la Plaça dels Apòstols. Menjar bo, barat i, força sovint, grans descobertes gastronòmiques. Menges que no trobaries mai en cap dels bons fogons de la ciutat. Feia goig veure la plaça plena de gent, gaudint, menjant, xerrant, en aquelles agradables nits d'estiu, a redós de la Catedral, testimoni silenciós de l'activitat popular més gratificant que s'hi hagi fet mai. Però ai las! En van prohibir la celebració. I el trobem molt a faltar.

Tret d'honroses excepcions, falten bars musicals d'estils variats. La majoria són uniformes pel que fa a la música que hi posen, sense acabar d'entendre que si alguna cosa els distingeix és precisament això, ja que la cervesa, amb matisos, és la mateixa en un lloc o l'altre.

El passeig per la llera de l'Onyar cap al sector est de la ciutat, si pretens continuar per la banda oposada, és gairebé impossible, a no ser que t'hi vulguis jugar el físic. El pont més proper és el de la Font del Rei, molt lluny, i l'única manera d'accedir al passeig de la Carretera de Sant Feliu o Mas Ramada, o a l'inrevés, d'arribar al Parc Tecnològic de la UdG, és a través d'una passera ben esquifida que és un perill. I si vas fent un passeig i no has de menester travessar encara, però el sector est, amb molta població en edat escolar que ha de travessar per anar a estudi és el que pateix les conseqüències. Ja no en parlem quan el riu baixa ple.