Guia per descobrir (l'altre) Lloret de Mar

Lloret de Mar sap explotar com ningú els seus atractius turístics. Aquest paratge és un indret perfecte per passejar fent-hi un recorregut boscà i admirar-hi una de les construccions més excèntriques de Puig i Cadafalch: Sant Pere del Bosc, que des de fa més de 1.000 anys ha estat monestir, asil, finca noble d'un indiano que es feia anomenar comte de Jaruco. Però alhora és el símbol del Lloret més chic que busca deixar enrere l'estigma de destinació de turisme barat. L'edifici allotja avui en dia un luxós hotel i un reputat restaurant de cuina d'avantguarda. Durant les nits d'estiu, també hi ha xiringuito al jardí. Malgrat els llums i el luxe, de nit no pot evitar un marcat caràcter misteriós. Un indret màgic.

Sens dubte és el bar més bonic de tota la Costa Brava i un lloc ideal per executar-hi el tram final d’una seducció premeditada. Durant el dia podem gaudir de les vistes sobre un mar blavíssim i les roques de la Cala Banys sota els nostres peus. A la nit, l'indret esdevé íntim i romàntic i, malgrat estar a cinc minuts del centre de Lloret, només hi escoltarem el rumor de l'aigua i de les veus de les parelles enamorades. Les copes són d'altíssima qualitat. Un indret inoblidable i obligatori per descobrir l'altre Lloret.

Apartat de l’enrenou del centre de Lloret, el Sybius fa més de 25 anys que serveix cuina mediterrània i de mercat a tocar de Cala Canyelles. A la seva llista de plats predomina el peix per sobre de la resta. Com la carn, el couen a la brasa, amb foc de llenya. Són bons en arrossos i paelles de tot tipus: mar i muntanya, marisc… Però si no sou ni carn ni peix, tranquils. Tenen una carta molt completa amb productes de mercat i de temporada i, fins i tot, pizzes. I si us agrada l’entorn i esteu en edat de celebracions, tenen espai suficient per a casaments, batejos, comunions i tot el que hagueu de festejar.

L'última gran cala de Lloret abans d'arribar a Tossa és també una de les platges més 'chics' del municipi, i el xiringuito que hi trobem a l'estiu no podia sinó estar a l'altura. Un petit port nàutic ple d'embarcacions d'oci i gaudi marca la pauta i les grans cases dels voltants de la platja, comprades en gran part per turistes russos, han fet elevar encara més el catxet d'aquesta petita Saint-Tropez. Al port hi trobarem un xic d'oferta gastronòmica disponible durant gairebé tot l'any, però és a partir de Sant Joan que hi trobarem el xiringuito, on hi excel·leixen les amanides fresques i els batuts i sucs de fruites naturals. Com no podia ser d'altra manera en un lloc tan ple de gent guapa, també hi fan uns excel·lents cafès frappés.

Un clàssic de la zona des de 1968. Entre Lloret i Tossa, al Trull et fan sentir com a casa i et posen a taula els plats de cuina marinera més típics. Cuiden el producte i trien el millor peix i marisc de les llotges de Blanes, Palamós, Port de la Selva i Llançà per manipular-lo seguint receptes originals i molt ben presentades. Tradició i innovació van agafades de la mà en aquesta cuina. Fixeu-vos en les garotes farcides de peix i marisc o en el ragout de llobarro o dèntol amb salsafins i mandonguilles de sépia. Punt i seguit, que això no acaba aquí: els arrossos, rossejats de fideus i els suquets mariners mereixen una distinció. Les mariscades amb llagosta també són famoses entre la seva clientela. El local està preparat per a celebracions de tot tipus.

És cosina germana de Treumal: les separen poques cales, però tot un món de diferència. A Santa Cristina, el “desarrollismo” va estar a punt de fer-hi estralls a mitjans del segle passat. Finalment, però, el seny, i l’estima del poble de Lloret per aquest paratge on s’alça l’ermita de la patrona local van triomfar en forma de fràgil equilibri entre uns equipaments turístics que llepen la vora de la mar i una massa de pins intensament verda que aconsegueix dotar el flanc sud, on hi ha una vella casa de pescadors, d’un decidit caràcter feréstec. El pintor Joaquin Sorolla va immortalitzar la llum, els verds i els blaus de Santa Cristina en un dels seus quadres més rabiosament mediterranis. És ideal per a lluir-hi grans ulleres de sol i pamela a l’estil d’estrella de cinema decadent.

A prop de la platja de Lloret de Mar trobem un petit racó semi-urbanitzat que ofereix unes vistes força espectaculars: Sa Caleta. Una petita platja de sorra gruixuda que ha estat, tradicionalment, refugi dels petits vaixells de pescadors. De fet, és l’únic petit port proper al centre del poble. Per què us dèiem, poques línies més amunt, que les vistes són al·lucinants? Per en Castell d’en Plaja, que presideix el costat esquerra de la platja. Un castell construit l’any 1940 en estil neomedieval que, tot i ser un emblema de Lloret, no es pot visitar perquè es tracta d’una vivenda privada. A més del castell, Sa Caleta té unes formacions rocoses ideals per practicar snorkel. Això, sí, si voleu estar tranquils és millor anar-hi a la primera, quan comença a fer calor perquè l’afluència durant els mesos d’estiu és força alta.  També hi trobareu un xiringuito, dutxes i papereres.

Hi ha platges que s’han de veure. Platges on amb prou feines podem prendre el sol però que cal trepitjar. Una d’elles és la cala dels Frares. Un conjunt de roques de formes al·lucinants que, any rere any, atrau una pila d’amants de la fotografia. No té cap servei i és completament natural però és totalment addictiva: un cop et banyes en aquest idíl·lic entorn és difícil acceptar remullar-se en altres platges. D’acord, potser exagerem però la cala dels Frares s’ha de viure.  Com accedir-hi? S’hi pot arribar des del camí de Ronda que comença a la platja de Lloret i travessa Sa Caleta.

La cala Morisca, que és un indret bellíssim i solitari, al qual, com sabem, s’accedeix des de la urbanització lloretenca de Cala Canyelles caminant pel GR-92 i davallant un bon tram d’escales, conté l’entrada a uns túnels que connecten aquesta petita badia i port natural amb una finca propera. Als túnels, actualment segellats, hi romanen encara vies i vagonetes i les restes d’un sofisticat sistema de ventilació i alimentació elèctrica. La infraestructura, perquè es tractava d’una obra de força envergadura, servia al traficant i contrabandista cors Jean Antoine Canavaggio per traslladar amb tota tranquil·litat la mercaderia que arribava per mar fins als magatzems situats a prop de la casa. No és ciència ficció: el 1998, en aquell tranquil llogarret hi van fer el comís d’haixix més important de la història criminal catalana, 17 tones. Avui dia no en queda res de tot això. Però mentre gaudiu de la soledat i d’una aigua plana i poc fonda de qualitats cristal·lines, i de la petita badia que ens aïlla de la resta del món, us hi podeu imaginar una pel·li d’aventures.