[title]
Prepareu-vos per a un estiu de massificació sorrenca: amb el tret de sortida en els preàmbuls de la Nit de Sant Joan, Catalunya espera uns 17 milions de turistes (és a dir, 2,1 visitants per català). I us podeu imaginar com estaran les platges: la de Barcelona serà una apocalipsi de silici, trap-reggaeton i partides de vòlei platja. I les de la Costa Brava ja hauran esdevingut una colònia francòfona i britànica.
Alto, he dit francès? Davant d'aquest panorama, val la pena fer-vos la pregunta: conec la Costa Vermella? Molt menys famosa que les seves veïnes i germanes, la Costa Brava i la Costa Blava, el litoral del departament dels Pirineus Orientals abasta des del sud d'Argelès-sur-Mer fins a Cervera: 60 quilòmetres de platges protegides, llepats per un mar de blau turquesa que sembla caribeny. I si prosseguiu un xic més amunt, fins a Torreilles i Barcarès, us esperen magnífiques extensions de sorra amb dunes que són reserva natural (els horrors de ciment a primera línia de mar també hi són, però molt més acotats que a casa nostra, sens dubte).
La Costa Vermella té 60 quilòmetres de platges protegides
No, no us vendrem la moto que la Costa Vermella està buida en temporada alta: aquí també hi ha un fotimer de gent. Però la massificació és menor si la comparem amb enclavaments com Roses o Santa Cristina d'Aro. Hi ha molts motius per visitar-la: sapigueu que aquí perviu la primera reserva natural marina de França, i la concentració més gran de càmpings d'Europa. Per no parlar d'una oferta gastronòmica de primera categoria, germana de la cuina catalana.
Torreilles, dunes verdes vora el mar
Comencem el recorregut pel nord i anem baixant. La temptació d'establir un paral·lelisme entre Torreilles i Castelló d'Empúries és gran, i no el faré. Al cor dels Pirineus Orientals, i a un cop de roc de la platja, Torreilles és una vil·la d'origen medieval amb molts al·licients per visitar-la. Per començar, un nucli històric encantador, ple de carrerons on refugiar-se del sol que cau a plom.
La seva platja també és una meravella: una ampla llengua de sorra salvatge des de la qual albirem els esmentats 60 quilòmetres de Costa Vermella, amb una sorra finíssima i un teló de fons de dunes protegides i recuperades, així com unes aigües tranquil·les de color turquesa que res tenen a envejar a Cancún.
No només hi podeu jeure: la desembocadura del riu Bourdigou acaba en un estanc d'aigua dolça i salada, amb un preàmbul de quatre quilòmetres de paratges naturals i canyissars ideals per fer canoa i caiac en aigües tranquil·les: podeu reservar dues hores d'activitat a la base nàutica de Torreilles per tot just 12 euros per adult.
La part divertida és que l'aventura marinera comença abans de remar: per arribar a la base nàutica, heu de travessar un petit pas de riu, estirant la cadena d'una plataforma. Així, els braços ja se us acostumaran al petit esforç del rem.
Menjar i beure a Torreilles
I després de l'exercici, la bona vida. Per dinar, fem via al restaurant-club de platja La Baraquette (queda unes quantes passes per damunt de dir-ne un xiringuito). Amb els peus a la sorra i la vista en l'espectacle paisatgístic de l'extensió de dunes que moren als peus de l'Albera, endrapo una orada de platja salvatge a la brasa magnífica: tot el marisc i peix que serveixen aquí prové de la llotja del port de Barcarès, i cap aliment s'ha produït a més de 50 quilòmetres de distància.
Els Pirineus orientals també tenen un ric patrimoni enològic. Si us interessa el vi, és obligatòria una visita al Domaine Pagnon, un celler centenari que treballa amb una sostenibilitat virtuosa. "Tanquem el cercle: fem plantació, cultiu, elaboració, embotellament dels vins i el disseny d'etiquetes. Fins i tot la venda la fem directa nosaltres", m'explica en Pierre Pagnon, amb la seva germana Marie al capdavant d'un negoci (molt) familiar, amb 100 hectàrees de vinya i una plantilla de vuit persones, tots parents. De maig a setembre, la finca ofereix visites guiades els dijous de 10.00 a 12.00 hores.
Són en un molí del segle XII restaurat– sembla la portada del primer de Black Sabbath però de bon rollo– on produeixen, amb segell ecològic des del 2018, Vins Côtes Catalanes, Côtes du Roussillon, Muscat de Rivesaltes i Rivesaltes tuilé, així com oli d’oliva ecològic, melmelades i sucs de fruita (heu de tastar el de figa de moro!). No m'empatollaré amb retrogustos i cupatges, només dir que els vins són molt bons, amb caràcter, i que és un gust veure negocis com aquest, on el romanticisme i les ganes de viure guanyen la partida a voler amassar bitllets. Els vins duen la foto i el nom dels membres de la família a l'etiqueta.
Per sopar, val la pena acostar-se al Buena Boca, un bar de vins i tapes més que notable –tenen 150 referències de vins– sense res a envejar als que et podries trobar a Gràcia, on hi conviuen les tapes locals i de regust vintage –molt bons els musclos gratinats a l'allioli, a Catalunya quasi perduts– amb el cebiche. Un lloc d'allò més que recomanable, sobretot si tenim en compte la qualitat-preu i que serveixen peix i marisc fresc (tot i que les galtes al forn eren boníssimes)
Canet-en-Roussillon, una marina amb història
Tornem-hi: la temptació d'establir un paral·lelisme entre Canet-en-Roussillon i Empuriabrava és forta –poblacions amb marina, aiguamolls, una platja enorme, meques dels turisme familiar– si no fos perquè Canet-en-Roussillon data de finals del segle XVIII i té nucli antic i llocs històrics d'alt interès. I també perquè a diferència d'Empuriabrava, que ha esdevingut quasi una colònia alemanya d'estiueig, aquí s'enorgulleixen de la seva herència catalana. "La França catalana" és l'agradabilíssim lema turístic que trobes per botigues i restaurants. Si hi sou per Sant Joan, veureu que celebren la flama del Canigó i el solstici d'estiu amb l'alegria dels ramallets de Sant Joan. I pel 30 d'agost, la festa major, la Festa Catalana, hi ha una jornada de tradicions catalanes: sardanes, geganters i castells.
La platja és un actiu grandiós d'aquesta població: nou quilòmetres de llargària impol·luta i sorrenca, als peus dels Pirineus. Ideal per a nens i gent gran: d'aquelles amb l'aigua tan baixa que perquè s'hi ofegués algú l'haurien d'escanyar i enterrar-li el cap a la sorra molla (disculpeu l'humor negre).
A banda d'agafar bronzo, les opcions de lleure són molt abundants: us recomano que reserveu un viatge en catamarà –el Navivoile ofereix passejos d'una hora per la costa per 11 euros– per gaudir de les precioses vistes panoràmiques del litoral de Barcarès, Saint Marie le Mer o fins i tot Colliure, si feu el viatge de dues hores. L'elegància i la sensació de lleugeresa de navegar en catamarà no té res a veure amb aquelles barcotes potineres turístiques a les que estem acostumats.
I si creuar la mar no us fa el pes, no patiu. Fent una petita excursió de tres quilòmetres a peu des del nucli urbà, arribareu a un poblet de cabanes de pescadors, a la vora de l'estany de Canet, un paratge natural ple de fauna i flora protegides. Sota l'ombra majestuosa del Canigó s'alcen una desena de cabanes de pescadors restaurades, que es poden visitar, en temporada estival, de dimarts a diumenge, de 9.00 a 19.00 h.
Per cert, no descarteu una visita a Oniria. L’aquari de Canet-en-Roussillon sorprèn des del primer moment. D’entrada, t’endinsa en el viatge –immersiu, faltaria– que fa una gota d'aigua des de l'atmosfera i a través d’aigües dolces, manglars, esculls i abismes marins, amb jocs de llums, sons de tempesta i escenografies que atrapen, especialment als petits. És un d’aquells llocs on entres pensant que serà una atracció més i surts amb un somriure satisfet per com era d'entretingut i pedagògic tot plegat.
No només hi ha peixos: hi viuen des de cocodrils, piranyes i granotes de colors impossibles fins a pops intel·ligents i meduses que semblen làmpades de lava vivents. L’espai està molt ben cuidat, és modern, ben climatitzat (detall d’or a l’estiu) i amb un discurs ecològic discret però persistent. Ideal per una escapada curta: al matí Oniria, al migdia bany a la platja i cerveseta al vespre. I si tens canalla, l’èxit està garantit.
Menjar a Canet-en-Rousillon
La petja cultural catalana també es nota en la gastronomia, esclar. Si voleu fer festa grossa, la meva recomanació és que reserveu taula a Can Marcel, un restaurant en primera línia de platja urbana, propietat del xef Christophe Perrin. Aquest cuiner pertany al prestigiós col·lectiu Toques Blanches, defensors del classicisme i la tradició culinària de la Catalunya Nord.
Amb aquesta premissa al cap, vaig posar-me a prova contra un mar i muntanya de primera: una fideuà espectacular, servida en paella, on la pasta tenia alhora un rossejat i un punt caldós, quasi al dente, rematat per un cop de forn i crosta d'allò més interessant. Amarats per un fumet potent, rap, gambes i sèpia fresca compartien espai amb una salsitxa molt picant. I dic que em vaig posar a prova perquè és un plat principal d'on mengen dues persones com a principal sense problema.
Els musclos gratinats amb allioli també eren excel·lents. Can Marcel transmet una sensació de menjar a la Costa Brava de fa 35 anys: peixos salvatges abundants, i presentacions un xic vuitanteres –punxo calamars dels bons amb escuradents, i unes anxoves de primera tacades amb balsàmic de Mòdena– sense la sofisticació i els aires de menú minimalista i quirúrgic. Aquí s'hi ve a menjar molt i bé.
Colliure: la joia de la corona
I deixem pel darrer dia la joia de l'escarpada corona literal de la Costa Vermella: Colliure. De ben segur que molts teniu la darrera visita acumulant pols en els calaixos de la ment: l'excursió de la classe de literatura de l'institut per visitar la tomba de Machado. Aquí la gran temptació és establir la comparació entre Cadaqués i Colliure.
Aquestes dues meravelloses vil·les marineres són germanes, però molt diferents. Cadaqués és un llenç de blanc pescador i blau-marí. Colliure és més aviat una pintura –fauvista, esclar– de cromatismes ocres –castells, esglésies, molins– i multicolors. Perquè de fet, a Colliure no hi ha ni una casa blanca. I això és perque, un cop l'any, els pescadors pintaven les seves cases amb les restes de pintura de les barques i la bona costum s'ha solidificat a la carta de colors municipal.
A Colliure hi ha molta història: el fort de Sant Elm, del s. XVI, situat en un turó que domina Colliure i tota la costa vermella, és una de les fortificacions més emblemàtiques de la Catalunya Nord. Construït sobre una antiga torre de guaita medieval, aquest bastió militar va ser reforçat durant els conflictes entre França i Espanya, i més endavant va ser modificat per l’enginyer Vauban, famós per les seves reformes defensives arreu del territori francès.
Aquí el tema platja es resol ràpid i còmode; una deliciosa platgeta urbana des d'on es dominen totes les glòries arquitectòniques i paisatgístiques, de còdols grossos, on et pots recolzar i gaudir sense perdre la teva compostura de bohemi urbà chic.
Cal visitar també l'esglèsia de Notre-Dame-des-Anges, situada al costat d'un far medieval. De finals del 1600, amb la seva cúpula color maó coronant el poble i plantada al moll del poble, aquesta senzilla edificació transmet serenor i és l'única esglèsia francesa per sota el nivell del mar.
I si n'esteu tips de fregar colzes amb una munió de turistes com vosaltres, aquí una petita excursió: feu via cap al molí de Colliure. No us calen indicacions, només que camineu vers la imponent silueta que s'albira en l'horitzó. Al cap de quinze minuts de pujadeta, entre esgalons de pedra i pinassa, sereu davant del Molí de Colliure: construït al segle XIV com a molí de vent, va tenir un paper fonamental en l'alimentació local, i és el molí mes antic del Roselló. Encara funciona: avui és un molí d'oli.
El passeig té aquella característica tant de la costa de l'Alt Empordà: sacrifiques vint minutets de pujada amable i de sobte tens als peus una vista espaterrant, des d'on domines tot el golf de Colliure.
Menjar a Colliure
Una adreça imperdible, inevitable a l'hora de menjar bé a Colliure és el restaurant Mamma, dins l'hotel Les Roches Brunes. I el millor afalac que se li pot dir és que la cuina és a l'alçada de l'entorn: des de la terrassa del restaurant s'albira tota la vil·la, per una banda, i el camí de ronda per l'altra.
Encara que el nom remeti a italià, Mamma és un molt afinat restaurant de cuina catalana creativa i mediterrània que fa èmfasis en el mar i montanya. Són plats delicats i seductors però amb punch –com per exemple, unes mandonguilles de xai amb calamars i una base de sofregit d'albergínia– i que també tenen un element creatiu de risc, com per exemple una amanida de fruits del mar amb salicòrnia i gelat d'ostra. La qualitat preu és excel·lent: 79 euros per un menú degustació que en quasevol Michelin de Barcelona s'embrancaria molt més que això.
Els francesos us poden caure millor o pitjor, però si en una cosa ens porten un aventatge sideral és en l'apreciació i el manteniment de la cosa pública. I el Celler Dominicain de Colliure n'és un bon exemple. Fa segles, aquest edifici formidable era un convent dominicà, que es va consagrar el 1457. Després de la Revolució Francesa, l'estat francès el va expopiar i el va fer sevir com a dipòsit de munició, fins que el 1926 la cooperativa de vinificadors de Colliure el va adquirir en subhasta pública.
Val molt la pena encarregar una visita guiada amb tastos: aquí hi produeixen el gruix del vi de les de DO Colliure i Banyuls, i hi descobrireu uns alcohols que expressen el terreny amb força i esperit artesà. Els raïms dels cupatges (sobretot sirà, garnatxa i muscat) els recullen a mà, i en resulten vins molt bons com el negre Les Culottes, amistosa clatellada picant, plena de tanins robustos.
El lloc és d'allò més especial: una antiga esglèsia on fa cent anys que s'hi vinifica. Les vigues del sostre estan ennegrides per dècades d'efluvis de la part dels àngels –és a dir, l'esperit del vi– i on hi havia l'altar hi regna un impressionant tanc de 510 hectolitres, on hi fan el vi més antic, el dolç de les postres.
I després de tant de trescar sota el sol, platgeta i tastar vins segur que se us haurà obert la gana. Doncs no caldrà que us mogueu massa, perquè en el mateix antic convent hi ha un restaurant. Le Jardin de Collioure és una braseria, amb un jardí espectacular, que ocupa l'antic claustre del convent. Res exòtic, si veniu de Catalunya –brasa de qualitat, sobretot el peix, cargols, sarsuela, i el variat de Colliure, que inclou anxoves, escalivada, ou dur i pa amb tomàquet– però d'allò més satisfactori.
NO T'HO PERDIS: Pobles del sud de França que cal conèixer