5 motius per no perdre's ‘Un ballo in maschera’ al Liceu

El paper de Riccardo està escrit per a veu de tenor, i a Barcelona el cantarà Piotr Beczala. L’última vegada que Beczala va cantar al Liceu, en l’òpera ‘Werther’, va sonar un crit des del cor de la platea que ens representa a tots: ‘ets el millor del món!’, va exclamar un fan. Certament, Beczala és un dels millors tenors de la seva generació, el paper de Riccardo –poderós, amb moments dramàtics i molts dos de pit que accentuen el seu caràcter regi i heroic– estan fets per veus com la seva. En el paper de Amelia, soprano, hi tindrem a Keri Alema, que debuta al Liceu, i el de Renato és per l’impressionant baríton malagueny Carlos Álvarez. La pitonissa, Ulrica, la cantarà la veterana contralt Dolora Zajick, una veu molt apreciada pels habituals al Liceu. Són algunes de les millors veus del moment.

La producció que arriba al Liceu és la de Vincent Boussard, que la passada temporada ja va dirigir una de les obres més apreciades de Bellini, ‘I Capuleti e I Montecchi’. L’estil de Boussard és opulent: escenaris amb un gran equilibri entre l’espai buit i la decoració detallada, amb molts jocs de llum que, en aquest cas, es tradueixen en un clarobscur molt ben trobat. Últimament, Boussard ha treballat molt amb el dissenyador Christian Lacroix, un dels mites de la moda i l’alta costura als anys 80 i 90, ara reconvertit en responsable de vestuari per a grans òperes, i que per ‘Un ballo in maschera’ ha treballat amb un equilibri entre roba del segle XVIII –gorgeres, túniques i perruques– i vestuari modern en color negre.

‘Un ballo in maschera’ té uns quants números importants del repertori operístic, algunes de les millors àries i duets escrits per Verdi, però a diferència de ‘La traviata’ o ‘Rigoletto’ no té hits claríssims –tot i que la primera arieta d’Oscar, el patge de Riccardo, i que aquí cantarà Elena Sancho Pereg, és un clàssic del repertori de sopranos virtuoses i pirotècniques–. Sí que té, però, una arquitectura dramàtica i musical perfecta: és una òpera que poc a poc t’arrossega al seu centre i t’envolta de foscor, passions i misteris, i és per tant una de les meravelles dramàtiques de Verdi. Perdre-se-la seria un error, ja que promet ser un espectacle total, satisfactori com pocs n’hi haurà aquesta temporada que tot s’inaugura –com cada any– el 7 d’octubre.

Una de les grans fites artístiques de Verdi va ser la d’aconseguir integrar en un tot els llenguatges de la música –i el cant bellíssim– amb el del teatre més complex. Per Verdi, les situacions havien de ser creïbles i ben escrites, la profunditat psicològica dels personatges era vital, però sabia que la bona música no funcionava si no era acompanyant uns textos ambiciosos. Verdi va projectar vàries adaptacions de Shakespeare, i en el cas de ‘Un ballo in maschera’ s’inspirava en un text d’Eugène Scribe de 1833 que tractava sobre una conspiració per assassinar el rei Gustav III de Suècia durant un ball de màscares. Així, el dramatisme és tens i la gravetat del fets no fan més que alimentar-lo. La història en sí de ‘Un ballo in maschera’ és pur misteri, i totes les produccions en surten guanyant.

El protagonista principal de l’òpera és Riccardo, el governador de Boston. Verdi volia que fos un rei, però en l’òpera del segle XIX, a diferència de la de segles anteriors, com a mínim a Itàlia, estava prohibit que els reis morissin en l’escenari. Però la tesi principal no canvia: el poder provoca enveges i els amics poden arribar a ser traïdors. Riccardo rep informació de que algú conspira contra ell i busca respostes en Ulrica, una dona vella amb habilitats per veure el futur. Al més pur estil Macbeth, li assegura que el seu millor amic (Renato) serà qui acabi amb ell. Renato, a la vegada, és el marit d’Amelia, la protagonista femenina, de la qual Riccardo n’està enamorat. Ell, llavors, també ha comés traïció. Aquest joc de miralls crea una tensió creixent que culmina al ball de màscares, on Riccardo serà apunyalat.