Les cròniques del 9N

A casa, vuit i mitja, esmorzant un entrepà de pernil duroc -l'ibèric català!- sento una ràfega aplaudiments. M'atanso al balcó i veig que la gent celebra que s'hagi obert el col·legi de primària que tinc davant de la vivenda. Déu n'hi do, la cua. Envolta tot un cantó de l'illa de cases, gairebé fins l'entrada del Mercadona de la Rambla de Poblenou.

Com que per DNI m'ha tocat votar al Raval i la xarxa de busos, encara que sigui ortogonal, triga vint minuts en festiu, tinc temps per tafanejar pel col·legi. Hi ha el públic target que un espera del barri: curriquis, gent gran que ha canviat els balls de saló per l'ANC i parelles joves motivades. Jo intento fer una mica de celebrity spotting- en eleccions reconegudes em trobo Joan Herrera votant aquí, i comprant quasi cada dissabte tarda al Mercadona adjacent- però res. Sento per la ràdio que li ha tocat anar a La Sagrera. I penso que és divertit que una votació separatista es faci amb l'ajuda inestimable del tan vilipendiat DNI espanyol. En l'instant que m'adono que només hi ha dos Mossos mirant-s'ho, des de la vorera del davant (passen del tot desapercebuts) arriba el bus i hi salto, fent via cap al via Raval.

I ara em permeto fer un salt temporal. Ben dinat, cap a les tres, l'hora morta del dinar, miro per la finestra: i encara que cauen gotes, també goteja gent per votar a la Llacuna. -Ricard Martín

Els veïns de l'Eixample Esquerre han matinat per anar a votar, fet que explica la cua que surt del CEIP Mallorca i arriba fins al carrer Urgell quan toquen tres quarts de deu al rellotge del hall l'escola de l'Eixample –res a veure amb les cues que després sento que s'ha fet a l'IPSI, a dos carrers de distància. Poca gent, gairebé ningú, ha sortit a desfilar amb la bandera avui, i la majoria immortalitza l'acte fotografiant la cua que avança àgil, o retratant-se davant la porta de l'escola fent senyals de victòria. Un grup de pares de l'AMPA comenta l'afluència a primera hora: davant la por que es tanquessin els col·legis, la gent ha apostat per mantinar; i les "cues", afegeixen animats, no són casuals sinó que respon al fet que hi ha menys centres de votació que en les jornades electorals convencionals. 

Un conegut surt de l'escola. Ha estat el quart en votar a la seva taula perquè ha fet cap al centre a les 8 del matí per si hi havia incidents a l'hora d'obrir el col·legi (segur que hi ha més voluntaris encoberts com aquest). Però tot ha anat segons l'esperat: ordre i calma total, com ara. –Eugènia Sendra

Pel camí cap al Raval, el bus va buit. L'única senyal de vida política és una senyora amb accent valencià, un nen i molta mala llet, que li diu a sa mare per telefon que "jo penso votar la CUP, perquè tots els altres només volen la poltrona". Ja des de lluny, l'entrada de l'EOI de Drassanes no ofereix cap sorpresa: per fer un símil de circulació, el trànsit és molt fluïd. Que no hi ha ni cristo, vaja. Després de passar dotze anys vivint al barri, he votat prou vegades com per saber que el còctel de població majoritària immigrant i tercera edat autòctona és d'una graduació apolítica total.

"Aquí no vota nadie, todos son jubilados e inmigrantes y pasan de todo", em diu una senyora rossa molt guerrera i accent andalús, que acaba de dipositar la papereta. Dins de l'escola, una dona molt musulmana -va amb vel- i molt alegre porta una pancarta del SíSí on l'ànsia de votar s'escriu en àrab. Tothom s'hi vol fer fotos. En la taula on exerceixo la llibertat d'expressió m'informen que a aquella mesa en particular, comptant-me a mi, hi han votat 47 persones. Hi han tres taules més.

A la sortida del col·legi, a la senyora molt musulmana l'espera un senyor molt català -l'identifico com a exemplar de català autòcton del Xino, raça en extinció, l'equivalent a un cockney de Brick Lane si fóssim a Londres- d'aquells que són la sal de la terra. Interroguen un noi assegut a una cadira que porta una càmera de televisió (el noi és flamenc, de Flandes, no pas de tablao). Volen saber "on hi ha més gent que voti". Perquè això és un desastre, diu ell, "el que volem és sortir a la tele, que ens facin fotos". El flamenc, ni idea. Fico cullerada, i li pregunto si la dama del vel i la pancarta és la seva esposa. "Sí, estem casats". ¿Són d'alguna associació d'immigrants indepes? "No, som independentistes de per lliure", es descollona, i la senyora també riu molt. Els faig notar que a l'escola d'FP de Ronda Sant Antoni hi havien unes cues de ca l'ample, fa un moment. "Perfecte, allà va a classe la nena, ens n'hi anem pitant". Abans de marxar, el cockney del Xino em fa notar que el barri és un desastre, política i urbanísticament parlant: "De paquistanesos no en vota ni un, i això -enfoca cap a l'enderroc cantoner d'Arc del teatre amb carrer de l'Est- sembla el setge de Ramallah". M'adono que l'única dotació policial són dues Mosses a uns deu metres, que xerren i alhora miren el whatsapp.

Enfilo cap a la Rambla del Raval. Davant el que abans eren les oficines d'El Punt Diari, una dona de mitjana edat, descalça, trontolla davant un rierol de pixum calent que segurament ha sortit d'ella. Quan ha recuperat un cert equilibri, intenta aturar els passavolants, i la gent fa via com si la dona tingués l'ebola. Aquí no hi ha ni cintes grogues ni gent amb banderes de cap bàndol. Fins i tot a la porta de la Caserna de la Guàrdia Civil, l'agent s'ha deixat el símbol a casa. Amb una mena de xandall castrense, sense pistola ni tricorni, mira melancòlic la majestuositat de butxaca de Sant Pau del Camp. -Ricard Martín

Les cassolades que han precedit el 9N no han fet molt de soroll en l'àrea de l'Hospitalet fronterera amb Barcelona, i a l'anomenat cinturó vermell, feu tradicional del PSC -l'alcaldessa de l'Hospitalet, Núria Marín, encapçala aquesta llista-, l'independentisme és menys visible que en molts dels barris de la capital catalana: als balcons hi ha moltes menys senyeres i estelades que Pares Noels escaladors per Nadal, per exemple.

No hi ha cua per votar a l'institut Bisbe Berenguer, però hi ha força moviment. En totes les taules hi ha gent dipositant paperetes a les urnes -en una, un gos amb una motxilla d'Ara és l'hora acompanya la seva mestressa-  i un voluntari que fa de vocal explica que hi han participat aproximadament un miler de persones. D'incidències, poques: hi ha paperetes, urnes i sobres, als panys no hi ha hagut silicona ni hi ha hagut cap "Viva España".

Però patim una incidència en primera persona: ens han canviat el col•legi -ho vam consultar el primer dia, no fos cas que impugnessin el web- i en comptes de votar a 10 minuts de casa hem d'anar a fer-ho a Bellvitge. A la sortida, una senyora ens pregunta si aquí es pot votar. "He ido a otro pero había mucha cola". –Marta Salicrú

Al carrer de Sardenya, en direcció a la Vil•la Olímpica i a prop de la seu de Ciutadella de la UPF, en un balcó hi penja una senyera, una estelada, una bandera republicana i una 'rojigualda' amb el toro d'Osborne. "Hay cola pero va que vuela, vamos", diu una dona amb un cotxet. Al migdia, la cua per votar al col·legi d'educació infantil i primària Antoni Brusi va dels 10 als 20 minuts. Al pati, un nens i adolescents juguen a futbol i a bàsquet sota una pancarta contra les retallades en educació on hi posa: "Cridem ben fort! Que no ens retallin el futur!".

Els voluntaris aprofiten l'estona morta a la cua per buscar adhesions al manifest que denuncia que a Catalunya no s'ha pogut fer un referèndum per saber si els ciutadans estan a favor o en contra de la independència. Una voluntària treu pit dient que ella mai no ha hagut de fer cua per votar. Al xamfrà en diagonal a l'entrada, quatre Mossos d'Esquadra s'ho miren des de la distància. –Marta Salicrú

A l'Institut Jaume Balmes no ens fan esperar per votar, si més no a aquesta hora del migdia. L'equip de professors, són els que porten l'etiqueta taronja, rep la gent a l'entrada del centre i indica a quina de les quatre taules s'han de dirigir; la meva mesa no és tan concorreguda com la dels López-Rani, on es fan les cues més llargues. Mentre espero per dipositar el vot a l'urna –seré la número 122– sento la mestra que explica que l'insomni i els nervis l'han atacat des de les 5 del matí. A la taula on recullen signatures pel manifest de denúncia internacional del 9N, un voluntari felicita la directora del Balmes per la bona organització. Ella comenta que al centre no hi ha hagut cap tipus d'incident, i que només ha tingut notícia dels panys segellats amb silicona a Trinitat Vella.

Després de votar, plantem la parada a la cantonada de Consell de Cent amb Pau Clarís, que és un anar i venir de famílies, parelles joves i molts i molts avis d'edat avançada que s'obren pas amb el caminador (i que responen a les meves mirades escrutadores amb somriures divertits). Entre la gentada reconec Xavier Bru de Sala, amb camisa de flors; però qui realment posarà la nota folklòrica al matí serà la parella d'escocesos que "passava per allà" i han topat amb curiosos que no s'han estat de demanar-los foto. El show de posats ha durant ben bé 10 minuts; després encara els han quedat ganes d'explicar que han fet cap a Catalunya en solidaritat a una causa que senten afí, i que no formen part de l'equip d'observadors internacionals. Diuen que el 2016 o el 2017 tornaran a votar per la independència a Escòcia; per a llavors esperen un sí com a resposta. –Eugènia Sendra

A les 10.45 h surto del Poble-sec amb la meva companya i la meva neboda en direcció a Gràcia per participar a Escapa si Puedes, un recomanable joc d'escapament en viu. En el camí -en taxi, arribem tard- veiem un noi amb una estelada penjada com una capa sobre una moto que em fa patir una mica, per si s'enganxa en la roda de darrere, però sembla que ho té tot controlat. A banda, d'això durant el trajecte no veig gaires signes més festius o de qualsevol altra mena. Uns 60 minuts més tard, em dirigeixo (amb el meu 'combo') a votar al col·legi Mas Casanovas, al Baix Guinardó, ja que tot i que ja fa més de quinze anys que em vaig independitzar (de la llar familiar, s'entén) encara no he canviat l'adreça del DNI.

Són les 12.45 h i a l'escola em trobo una cua d'unes 15 persones que flueix amb naturalitat. Els voluntaris, identificats amb enganxines fluorescents, ens donen les paparetes i ens ajuden a identificar la taula on hem de votar. A la porta, just abans d'entrar, han disposat una altra taula per recollir signes per enviar a l'ONU i la Unió Europea la petició de poder realitzar una consulta democràtica legal.

Tot està molt organitzat. A l'hora d'introduir la papereta, el senyor que tinc al davant s'ha equivocat perquè el seu cognom comença per la J, i la taula és de la F a l'G i l'indiquen que ha d'anar a una altra urna. Cap problema: l'home gira cua i es dirigeix a la seva taula. La majoria de gent no porta cap signe evident que es pugui identificar amb el seu vot: en l'estona que hi sóc voltant, només veig un noi equipat amb la segona samarreta del Barça i una dona amb una bufanda de la selecció espanyola. La presència dels Mossos d'Esquadra també és discreta: una parella està al recer de la pluja i xerra tranquil·lament: no se'ls veu de cap manera preocupats o en tensió. No cal, realment.

En el trajecte en metro de tornada –amb tres transbords pel mig– no veig tampoc cap demostració fora del comú: podria ser un diumenge de novembre qualsevol. –María José Gómez

Són quarts d'una i arribo a Sant Just. Fa anys que visc al centre de Barcelona però continuo empadronada al poble on vaig créixer, així que em dirigeixo a l'institut on vaig passar la meva adolescència. Allà és on em toca votar a la consulta on decidirem el futur de Catalunya. Comença a ploure i hi ha una cua inmensa. Centenars de persones esperen, pacients: no hi ha nervis, ni presses, només emoció i bones cares!

Saludo aquí i allà. És el que passa quan un és de poble, que veus cares conegudes a tot arreu. Un amic de la colla ha imprès una quinzena de paperetes i les reparteix entre els veïns de cua. Estem emocionats, la veritat. La cua avança mentre parlem del dia històric, del temps que portem esperant aquest moment.

Us semblarà naïf, però estic nerviosa quan em toca entrar a votar a una classe que em resulta coneguda. Veig veïns emocionats, que han vingut en família i expliquen als més petits que avui decidim el futur de Catalunya. Poso una papereta amb un SÍ/SÍ a dins la urna. És el meu vot, al costat de centenars de milers. No sé què passarà aquesta tarda, però en aquest precís moment tinc la sensació que ja hem guanyat. -Clara Narvión
Se m'ha fet tard. Els meus xats de whatsapp estan plens de fotos de gent fent cua a diferents parts de Barcelona i tinc por d'arribar tard al dinar familiar. Segons la web havia de votar en un col.legi a prop de Virrei Amat, però se'm passen d'una taula a una altra, sembla que ho vaig mirar malament. Però els voluntaris fan molt bé la seva feina, ells mateixos m'indiquen on em toca i vaig a tota pressa. Allà m'hi trobo una cua que arriba fins al carrer i tot i que pateixo per l'hora fa goig de veure. Un cop més, tot va ràpid i en menys de cinc minuts el meu vot ja està dintre de l'urna. Tafanejo i veig que en aquella mesa ja hem votat prop de 300 persones. 'Pas mal'. Però el que a títol personal més destacaria és que gent molt propera a mi que no vota gairebé mai avui ho han fet. No sé si serà un si/si, si/no o no, i la veritat és que no m'importa. Alguna cosa està passant. Volíem votar i avui ho estem fent. -Erica Aspas

Segon intent per exercir el dret a vot a l'Hospitalet. Pluja al carrer i tranquil·litat a l'Institut Bellvitge, amb gent votant però no gaire. Recompte de banderes als balcons, zero. A dins, una voluntària asseguda en una taula somriu mentre s'entreté xatejant amb algú altre a través del mòbil. En una altra, una senyora intenta votar però es troba amb que no la deixen: sembla que ho ha intentat en un col·legi en el qual no li pertocava. "Yo venía a ver a mi madre y he aprovechado, pero si no puedo votar, no voto".Tafanegem a la mesa on ens toca: fins ara hi han votat 120 persones. En el primer intent a Santa Eulàlia, dues hores i mitja abans, n'havien votat 85. –Marta Salicrú

He vist una cua de dues hores, el líder d'UGT a Catalunya Josep Maria Álvarez, molts nens passant l'estona amb el patinet, la pilota, iaies de cabell blanc que es tapen el cap amb una bossa plàstic, una noia que llegia una novel·la de Seix Barral per passar l'estona, un travesti, l'excap de premsa de Jordi Hereu, Carlos González, amb la seva mare... Sí, aquell alcalde que va organitzar un referèndum per la Diagonal, on no va votar ni el Cobi. Aquest migdia, hi havia moltíssima gent votant al col·legi electoral situat a La Salle-Gràcia, a la plaça del Nord.

La cua era tan llarga i feia tantes giragonses que calia que un membre de l'organització indiqués on acabava. Duia un pal d'escombra llarga, on posava "Fi de la cua". Era l'home més buscat d'una organització, per cert, impecable. Discreta, útil, feliç de ser-hi.

Cap a les 13 h ha començat a ploure de valent. La gent ha desplegat els paraigües i ha aguantat. No he vist ningú que marxés davant la seguretat d'una bona estona d'espera, o per culpa d'una pluja intensa. "Quin dia més èpic", deia un noi. Els indepes duien mocadors amb l'estelada. I només he comptat dues banderes. Molta discreció. I molta gent. Molta. De fet, mai no havia vist tanta gent votant. Ni gent tan contenta d'anar a votar. -Andreu Gomila

Per raons personals, el 9N m'ha enganxat a Copenhague, l'única ciutat amb urnes del nord d'Europa. La seu està instal.lada al número 4 de la Jernbanegade, molt a prop de l'Ajuntament, i dels lluminosos del teatre Tívoli, en un pati interior d'accés públic, amb porta forjada i un immens estacionament de bicicletes holandeses. És des de la caserna que us envio aquestes línies telegràfiques, com feien els corresponsals de l'era preinternet. Poesia de trinxeres, si voleu.

A Barcelona hi ha un xic de confusió respecte al vot dels expatriats. Aclarim-ho. Aquí pot votar qualsevol que acrediti DNI o passaport amb residència catalana, cosa que, sí, es presta a la trampa: i si jo hagués votat aquest matí al carrer Casp, me n'hagués anat al Prat i hagués vingut cap aquí amb la intenció de tornar a emetre el vot a mitja tarda? Els voluntaris m'han fet una fotocòpia del document d'identitat, diuen que per evitar cap disgust d'aquest calibre. Admeto que el protocol de control m'ha quedat poc clar.

Són quarts de cinc de la tarda. Per aquí ja han passat més de 300 persones, moltes vingudes de més amunt, d'Oslo, d'Estocolm, expressament per omplir la papereta. A la sortida ens envien a tots a un casal català improvisat per a l'ocasió, al Verdens Kultur Centret, situat al 7 de la Nørre Allé. Han imprès mapes amb l'itinerari, perquè ningú es perdi. Diuen que allà s'està seguint la cobertura de la jornada, via Twitter i premsa online, amb el 3/24 a tot drap. No sé si els desterrats de la línia escandinava sumen gaire veus, però en aquests baixos de centre ciutat s'han convençut que ells també estan fent història. –Josep Lambies

A l'Escola Barrufet de Sants, el recompte a les sis de la tarda era de 4.861 vots. A una hora de tancar les urnes, encara som molts els que volem participar. No hi ha cues, però el local és ben ple. També hi ha moltes paperetes. Cap incident en tot el dia, ens diuen. Alegria en l'ambient.

A dues illes de l'escola electoral, un Mosso i una Mossa xerren animadament... Serà això el principi d'alguna cosa important? –Anna Mateu.

A les 12 del migdia la cua per votar a l'Escola Carles I, al número 1 de Passeig de l'Exposició, arribava gairebé fins al carrer Tapioles. A un quart d'hora perquè tanquin les urnes els últims votants deixen el cotxe en doble fila, enceses les llums i obertes les portes, per arribar a temps. "Això és com qui va a buscar la barra de pa quan el forn ja tanca", diu la coordinadora de l'escola. Però aquest forn no tanca fins que toquin les vuit en punt.

La Gemma, coordinadora del Procés a l'Escola Carles I, s'acaba un cigarret davant la porta del centre i mira com les últimes paperetes entren a les urnes mentre m'explica, afònica i satisfeta, que la jornada no pot haver anat millor. Molta gent i cap problema. "I ara què?", li pregunto. "No ho sé. Però això que ha passat avui no es pot obviar", respon.

Toquen les vuit i tanquen amb clau la porta de l'escola. Dins, entre presidents i responsables de taula, coordinadors i altres voluntaris, queden una cinquantena de persones. N'hi hauria d'haver menys, però cap voluntari ha volgut marxar quan ha acabat el seu torn. Només cal mirar-los un instant per saber que, a banda del que pugui passar després del recompte de vots, estan satisfets d'haver viscut un dia com el d'avui. Han complert la seva funció.

Ara que ja han facilitat que els altres puguin votar, els toca a ells, i immortalitzen el moment amb les càmeres dels mòbils. Quantes targetes de memòria caldrien per emmagatzemar totes les fotos que s'han fet avui?

Arriba el moment del recompte. La taula que més vots ha comptat supera els 500. La que menys, en tenia 300. Els presidents de cadascuna de les deu taules obren les urnes i n'extreuen els sobres. Encara queda molta feina per fer, i a tots ells moltes ganes de fer-la.

Una de les voluntàries m'acompanya a la porta. "I ara què?", torno a preguntar. "Demà veurem". –Maria Junyent