3 under 40 (II)

Quan van nèixer, ja feia anys que Duchamp era mort i enterrat. I quan van fer la primera comunió –imagino–, moria Beuys. Encara no tenien pèls a l'aixella i la pintura trencava el setge del conceptual per a reivindicar la seva mil·lenària tradició, sempre renovada més enllà dels avenços tecnològics. Em refereixo, esclar, al trio que presenta la galeria Marlborough Barcelona sota l'epífraf de 3 under 40 (part II).
El sevillà Javier Martín, el danès resident a Barcelona Rasmus Nilausen, i el barceloní resident a Nova York Jorge R. Pombo representen els Thiago, Dos Santos i Tello de la Masia que entrena la galerista Violant Porcel. Tres pintors que no han arribat a la crisi dels quaranta i que ens permeten de confiar en el futur de la pintura a ca nostra.
Anem a pams, però: les pintures de Martín m'evoquen, en alguns dels seus traços i maneres compositives, l'obra del gran Philip Guston. Parlo d'evocació, no pas de servilisme o epigonia. Rere les formes, una sèrie de contes dels germans Grimm serveixen per a abordar el món amb una visió no tan innocent com oberta al redescobriment. Guston, els Grimm i Martín tenen en comú una especial sensibilitat envers el que Freud batejaria com “alló sinistre”. Colors de celebració, formes sense angles rectes, ambigües com una barra del caramel enverinada, i un pinzell que en les seves espirals vagareja els límits invisibles entre l'ADN cultural i l'etern retorn d'un llenguatge iteratiu però sempre diferent, amb un fons d'abisme, de vertígen, de revel·lació mistèrica que convida al plaer de les evocacions.
Pombo, per contra, empra les línies rectes que confegeixen els entramats urbans. No parla d'una ciutat en concret, per bé que Nova York hi és gairebé sempre com a referent. Superposa, composa i estructura estranyes barreges accentuades per senyalètiques pròpies d'urbs com Istanbul, Londres o Barcelona, sense oblidar la influència cinematogràfica de clàssics com “Berlín. Simfonia d'una gran ciutat”.
I Nilausen realitza un curiós exercici de retrat. Planteja una sèrie de formes, la majoria pertanyents a una col·lecció imaginària de diamants famosos, que inciten a una reflexió sobre l'art com a “pedra preciosa”, objecte suntuari per bé que construcció cultural inel·ludible. Cada diamant reflecteix la llum que l'envolta però, alhora, s'autoretrata en un laberint geomètric d'una bellesa molt semblant a les estructures musicals de J. S. Bach.–Ricard Mas.