5 motius per conèixer el pintor Manuel Duque

D'origen andalús, Manuel Duque va fer cap primer a les mines de França i després a Sabadell, on va viure gran part de la seva vida. Els viatges a París van ser habituals; la primera vegada hi arribaria de la mà de Joan Vila Casas. "Allà veu exposició dels grans mestres del passat, però també tot allò que passa als 50: l'informalisme, l'art brut, el povera...", diu Prieto. Julien Alvard el va descobrir en una mostra a la galeria Klébert i el fet que arribés a exposar amb Dubuffet, Pollock i Tobey, segons la comissària, és un indicatiu del valor, qualitat i pes de la seva proposta.

Prieto recorda que les primeres pintures de Duque estaven fetes amb les restes de llanes que l'artista va recollir d'una fàbrica de Sabadell. Treballava amb materials pobres, com el paper d'estrassa (d'aquí la fragilitat, dificultat i preocupació per la conservació de l'obra) i en molts dels seus treballs de negre sobre marró el gest recorda el de Cy Twombly. "Segons Roland Barthes, el gest pictòric de Twombly s'assimilava a l'escriptura", afegeix la comissària. El color l'aprendria de clàssics del segle XIX com William Turner.

A París, Duque va viure amb el cineasta José Antonio Sistiaga, qui intervenia els negatius de les seves pel·lícules amb pintura; Prieto intueix un exercici similar en algunes de les obres de Duque presents a la mostra. El pintor mai va tenir galeria, però un amic dissenyador va obrir-li camí comercial a Madrid, on vendria alguna obra. Més enllà de projectes editorials com el de Lluisa Faxedas dedicat a l'època daurada de Duque i d'alguna exposició a París, fins ara no s'havia presentat una reivisió exhaustiva de la seva obra. Esther Ferrer, que n'era amiga, es congratula que "per fi se li dediqui una exposició".

"Va començar tard en la pintura, i el que es portava ja no era el que ell proposava", relata Prieto. El 1965 a París escriu un 'Manifest de la pintura' en què reivindica el gest i l'art com a 'alter ego' de l'artista. "Trobant-me en un món en què el realisme mancava de sentit, no havia de pensar de la manera anterior, sinó sentir. En altres paraules, donar de nou la volta al rellotge de sorra i substitutir la doctrina realista per la idealista", escrivia l'artista.  Duque bevia del grafisme i també del nuagisme, va estar estretament vinculat amb el grup Gallot de Sabadell, però la seva proposta no va acabar de cuallar en el context artístic nacional en què brillaven Tàpies i companyia.

Ironia i picada d'ullet de la comissària, que ha decidit obrir la mostra amb una foto de Duque al Macba, ajupit al costat d'un esquelet i d'una cartela de museu. "Començo pel seu final, la foto va ser feta poc temps abans que morís. El seu final, d'alguna manera, és l'inici de la història". Duque va viatjar de l'abstracció a la figuració, a una idea de natura protagonitzada pels colors. Alguna de les seves obres es troba al Reina Sofia, però Prieto insisteix a recordar que el MNAC o el MACBA també haurien d'aquirir algun Duque.