Abraham Lacalle

Nou pintures sota l’epígraf El túnel del temps. Nou recordatoris d’Abraham Lacalle (Almeria, 1962). Els viatges al passat són miratges, la pintura també. Una vegada conscients de la mentida, podem abordar les veritats de l’art i de la memòria. Lacalle és un artista tardà. Tardà en la maduració, el reconeixement i àdhuc l’opció per una disciplina –la pintura– que ja no està de moda. Però no suca en va el pinzell a les venes. A les seves teles hi ha boscos, muntanyes, cels, espelmes enceses, tristos records d’una infantesa poc generosa en alegries. Pinzellades gairebé solitàries, infinites com camps erms, on rodola empesa pel vent la memòria viva del fauvisme, retalls de Philip Guston, tics de les primeres retroavantguardes postmodernes. La tristesa del record es rendeix a la fascinació del llenguatge, sotmetent l’espectador al rol de còmplice furtiu. Lacalle es un pintor passional, que es deleix per una tradició que es juxtaposa damunt la tela fins a crear una mena d’horror vacui i que, de vegades, provoca confusions engrescadores: si ateneu a la parella de vangoghianes espelmes, segur que us venen a la memòria les Torres Bessones de Nova York. Reivindica que la vida, de vegades, s’assembla massa a una enganyifa macabra. Sort de l’art.