Alex Reynolds. Esta puerta, esta ventana

Art Gratis
Alex Reynolds. Esta puerta, esta ventana
Alex Reynolds. Esta puerta, esta ventana

La primera exposició individual d’Alex Reynolds (Bilbao, 1978) a la Galeria Estrany-de la Mota està formada per tres elements des d’on, a partir de recursos distints, s’exploren les possibilitats de l’art sonor i d’arquitectures diverses. D’entrada, l’escala d’accés a la sala s’ha convertit, gràcies a bocins de moqueta negra que tapen un de cada tres esglaons, en el compàs d’un vals que convida a pujar i a baixar provant d’encertar el ritme. A l’esquerra hi ha la pel·lícula 'Esta puerta, esta ventana', que dona títol a la mostra, un migmetratge amb la presència de la coreògrafa i performer Alma Söderberg i el músic i també performer Nilo Gallego. En aquest film de propietats hipnòtiques tot passa dins una habitació lluminosa amb portes i finestres tancades, una estança quasi buida on hi ha una bateria sobre una estora (la mateixa que cobreix el terra de la galeria), un home i una dona. Ell, en Nilo, toca la bateria i descobreix la musicalitat de l’espai amb les baquetes. Ella, n’Alma, fa música amb el cos, es colpeja els malucs, el ventre i les galtes emulant sons de percussió. També dansa i, a vegades, cantusseja i trepitja les seves veus en off que, de manera compassada i poc entenedora, marquen l’escena amb records d’una casa que no veiem.

Els dos personatges, amb sincronia o del tot desacordats, indaguen en la potència sonora i l’espai de la cambra sense coincidir mai en pantalla. El soroll vellutat d’una estora que ell arrossega per tota la sala, el clin-clin dels platerets que piquen a cada estirada, la fricció de la mà que frega el terra de fusta o el ritme metàl·lic en remenar culleres, ganivets i forquilles, conformen un festí per a l’oïda que, per sorpresa, desperta i posa en alerta la resta de sentits.
Abans d’enfilar de nou els esglaons del vals, que porten cap a la sortida, hi ha 'Palais', un relat sobre algú que es perd a través de les portes i les escales del Palau de Justícia de Brussel·les, i un dibuix de l’artista de la planta del mateix edifici. Una peça doble que tanca el triangle d’Esta puerta, esta ventana.


S’acostuma a dir que el que fa interessant un projecte artístic és la seva resistència a la interpretació, que no s’esgoti tot al primer cop d’ull. Aquest és un lloc on tornar, ple de portes i finestres per on mirar una vegada i una altra. – Aina Mercader

LiveReviews|0
1 person listening