Quan Anglada Camarasa tot just iniciava la seva carrera com a pintor, va contractar una empresa perquè li fes un ‘clipping’ de premsa de les seves aparicions als mitjans internacionals, al més pur estil agència-de-comunicació-del-segle-XXI. Potser ja aventurava que triomfaria com a artista. I així va ser.
“Camarasa va ser l’artista català més internacional des de Fortuny fins a Miró”. Ho diu Eduard Vallès que, juntament amb Pilar Cuerva, comissaria la mostra que del MNAC sobre l’arxiu del pintor. L’any 1911, Camarasa guanyava el premi exaequo de l’Exposició Internacional de Roma al costat de Gustav Klimt. Però ni la seva fama en vida ni la seva fal·lera per documentar-la van ser suficients per passar a la posteritat amb la mateixa força que altres artistes de casa nostra.
La família de d’Anglada Camarasa ha donat al MNAC tot l’arxiu de l’artista i el museu l’ha convertit en una exposició. Fotografies familiars, contractes i targetes de visita posen en context les pintures d’Anglada Camarasa, que en la mostra s’ordenen segons les instruccions que el pintor havia deixat per escrit en un quadern blau, titulat “Obres recomanades per a una exposició retrospectiva: figura, paisatges, flors, fruits. Contenint el millor que he produït”.
Tot plegat ens descobreix Camarasa com un professional en temps de bohemis, que exercia alhora d’artista, marxant d’art i relacions públiques. Però el MNAC no només museïtzat l’arxiu, també l’ha digitalitzat. El detall segurament hauria fet somriure al pintor, sobretot si entenem la seva obsessió amb eternitzar-se no com una mostra d’ego (només se li coneix un autoretrat!), sinó com una pulsió buròcrata fer justícia al seu llegat, que ara té una empremta eterna al núvol.
