Arissa. L’ombra i el fotògraf, 1922-1936

Antoni Arissa (Sant Andreu, 1900 - Barcelona, 1980) encarna un prototipus de l’artista del segle XX –n’hi ha més–. Gairebé anònim, amateur, tan aviat emergent com soterrat, i a cavall de les extraordinàries possibilitats ofertes per les noves tecnologies. Estic parlant d’un fotògraf, propietari d’una petita impremta, que desenvolupa la seva obra en un marc temporal de tan sols catorze anys. Algú com tu, lector, que un bon dia descobreix que amb una càmera i líquids de revelar pot crear, no diré art o bellesa, però sí alguna cosa nova i excitant. Imagineu un art que no depengui del galerisme o de la crítica, essencialment nou i autònom, que es pugui difondre –sense perdre el seu caràcter essencial– en revistes locals o internacionals, que no exigeixi una fortuna econòmica ni uns estudis reglats, tan sols sensibilitat i la companyonia d’una comunitat d’interessos coincidents...
Els negatius d’Arissa van anar a parar a la Fundación Telefónica, no em pregunteu com, i ara aquesta institució dóna difusió a la seva obra, arrelada en un pictorialisme que evoluciona vers postures avantguardistes. Es tracta d’una tria de 161 fotografies en blanc i negre que defugen tant el reportatge efectista com el formalisme purista.
Arissa arrenca amb visions rurals de l’entorn de Sant Andreu, amb composicions narratives on podem imaginar una història: la nena perduda en un bosc rescatada pel seu germà gran, el dur treball del camp, tasques com anar a recollir llenya. Una arcàdia de feina dura, però no contaminada pel caos urbà. L’espontaneïtat no figura entre la llista de prioritats estètiques d’Arissa. Per bé que hi ha, a partir del 1930, experimentació efectista amb contrapicats relacionats amb el que és industrial: xemeneies amenaçants, un port febril de reflexos i contrallums, vidres i niquelats, motocicletes i cocteleres, atraccions de fira i laboratoris de bata blanca i llum al·lògena. De sobte, el 1936 i el silenci... Hi ha ombres que és millor no despertar.