Art i cinema. 120 anys d'intercanvis

Art
3 de 5 estrelles

Time Out diu

3 de 5 estrelles

En un article esplèndid, Georges Didi-Huberman deia que el cinema és com el vol d’una papallona, un aleteig ràpid, una taca de color que se t’escapa entre els dits. Si sou cinèfils i creieu en la màgia de les imatges entendreu que la metàfora és com per emmarcar-la. I ningú no l’ha aplicat millor que Jean-Luc Godard a les seves 'Histoire(s) du cinéma', un document fílmic voraç, de quatre hores i mitja de metratge, en què abocava els múltiples angles des dels quals es pot llegir la història del cine, establint-hi un diàleg total.

Visitant 'Art i Cinema', la nova exposició del CaixaForum, em trobo un cartell que diu que l’amic Godard i el seu projecte han sigut tot un referent per al comissari. Però jo el sento als antípodes. Es tracta d’un recorregut cronològic, a través dels 120 anys que fa que els Lumière van inventar el cinematògraf, i està dividit per dècades. Aquest és l’error més flagrant, el fet que recorri a una tendència historiogràfica tan arcaica, per no dir obsoleta, que fa que tota obra quedi reduïda a un mer producte del seu temps. És com si ens trobéssim davant d’una calaixera en què tots els calaixos estan desitjant obrir-se.

Hi tenen material de primera, això sí, amb moltes peces cedides per la Cinémathèque francesa. Hi tenen el bust de Jean Cocteau a 'La sangre de un poeta', amb la mà fregant-se la barbeta, i un vestuari d’avantguarda deliciós. Hi tenen un autoretrat de l’actriu Asta Nielsen, fet amb pedaços de tela, i just al costat una foto de Louise Brooks virada a magenta que sembla que li parli. I hi tenen un dibuix de Harpo Marx que representa un crani eqüestre i ens deixa veure una faceta molt menys lúdica de la que li coneixíem.

Però l’exposició té intencions poc clares. Per al visitant, serà difícil albirar la tesi de tot plegat, el filó. Ens parlen de les relacions entre art i cinema, sí, però no se sap si la cosa va d’artistes que van treballar en pel·lícules i de cineastes que van pintar quadres, o bé de l’exploració cinètica en el dibuix, o de les formes plàstiques en moviment. Hi ha moltes reflexions interessants que no s’arriben a desenvolupar. És com mirar una col·lecció de coleòpters clavats al suro, amb una agulla de cap.

Detalls

També t'agradarà