Brassaï

Brassaï (Brassó, 1899-París, 1984) sempre fou un estranger. Estranger del seu nom –es deia Gyulá Halász–, de la seva pàtria –va néixer a Brassó, aleshores part d'Hongria a l'imperi austrohongarès, després a la Romania transsilvana: no va obtenir la nacionalitat francesa fins el 1949–, i del seu art: ho feia tot bé menys el que volia fer.
I és que el 1924, quan arriba a París, ho fa amb la idea de convertir-se en pintor. I esdevindrà un gran fotògraf, un excel·lent escriptor, gran empresari i relacions públiques, fins i tot solvent escultor... Però pintor, no.
Quan entreu a veure aquesta exposició sobre el Brassaï fotògraf, doneu per fet que aneu a veure una mostra d'un artista consagrat, que dominava un art indiscutible com és la fotografia. Però res d'això és veritat. O ho era. El món tenia set d'imatges, que es consumien en revistes com 'Paris Magazine' –farcides d'imatges "picants" o morboses–, la cosmopolita 'Harper's Bazaar', o la selecta 'Minotaure'. Un fotògraf no vivia d'exposar o de fer fotollibres. A Europa, quan Brassaï mor, la fotografia tot just acabava d'entrar al museu...
Brassaï, com a estranger, explora la nit de París –amb xulos, prostitutes, "invertits", i altres criatures del subsòl–, un cau d'autenticitat que depassa l'aparador d'allò presentable. No és un caçador d'imatges, és un assassí amb premeditació. No va amb la Leica, carrega una pesada càmera de plaques de vidre amb trípode i estudia i negocia cada instantània.
Com a estranger, acumula imatges de grafits esgarrapats en murs, d'amants, de gent fent una petita becaina al carrer, dones en oferta; i retrats. Retrats de creadors, com Picasso, Dalí o Jean Genet, d'una naturalitat tan sols factible quan ets un d'ells.