Caio Reisewitz. Altamira

Altamira, el municipi brasiler, no pas la cova càntabra. El tercer municipi més gran del món, en plena selva brasilera, més extens que Portugal, Islàndia, Irlanda, Grècia o Suïssa, dóna títol a la tercera individual d’aquest artista de la imatge mecànica a la Joan Prats.
Quina és la història? Doncs que a la vora del riu Xingu, que bombeja vida a la regió, s’ha projectat de construir una gran central hidroelèctrica, la tercera més gran del món, que amenaça l’existència del bosc anomenat Belo Monte i la supervivència de diversos pobles indígenes.
Reisewitz, amb cognom de militar centreeuropeu, es limita a fotografiar els espais que desapareixeran amb aquest embat del progrés. Immensos racons verges, intactes, on la natura sembla que és al marge de l’existència de l’ésser humà. Però Reisewitz se situa més enllà del pamflet i de la postal. Hom diria que es deixa portar per un entorn natural que l’aïlla –a ell i a l’espectador de les seves imatges– de qualsevol altra possibilitat material o existencial.
Les imatges, gairebé idèntiques, es van repetint a l’entrada de la galeria i desemboquen en una projecció de vídeo en 'loop': un racó del riu es confon amb el bosc. Diríem que som davant els nenúfars de Monet en versió hipnoticoamazònica.
Però més enllà d’Altamira, aquesta exposició desplega també imatges de grans dimensions de salts d’aigua i extensions naturals brasileres com Itacoatiara, Guanabara, Tucumán o Iguaçú. O un fragment gairebé desèrtic, guanyat a la selva, a Goiânia. I una sèrie de petits collages on natura i construccions urbanes se superposen fins a crear atractius monstres... Mapes de futur? Qui sap.