Carles Casagemas. L'artista sota el mite

Hi ha llegendes negres que ennegreixen encara més amb el temps. Si avui llegim que un tipus dispara a la seva parella i després se suïcida, condemnarem un altre cas –l’enèsim– de violència de gènere. Però si l’agressor i suïcida era un amic íntim de Picasso, i el geni malagueny, amb certa mala consciència, el pren com a tema principal del seu període blau... estem parlant d’un episodi no sòrdid, sinó romàntic i típic de la bohèmia finisecular.
De Casagemas ens atreu la llegenda. De la seva obra, poca cosa se’n sabia. I el que ha aconseguit Eduard Vallès, comissari de la mostra dedicada precisament a “l’artista sota el mite”, és aïllar, o contextualitzar dins del discurs de la historiografia artística, el paper breu però brillant de Casagemas.
Estem parlant d’una mostra amb set olis i trenta-un dibuixos, un total de tretze obres inèdites. D’un artista que va començar pel simbolisme modernista, per cert romanticisme, que descobreix l’obra de Joaquim Mir i la “colla del safrà”, la denúncia social i la 'canaille' menestral d’Isidre Nonell i, el 1900, Picasso.
Casagemas és un fill de casa bona i culta, amb un problema cap al sexe femení. No se sap ben bé si es tracta d’impotència, d’impossibilitat psicològica per relacionar-se amb el sexe oposat... però a l’època el problema és força comú.
L’exposició sobre Casagemas mostra el talent d’un artista postmodernista que brillava amb intensitat, però que portava al seu interior el germen de l’autodestrucció. El destí li trepitjava els talons: ja s’havia intentat suïcidar altres vegades, i els seus actes tenien alguna cosa de premeditadament teatral.
Sortosament per a la llegenda, va fallar el tret destinat a la seva estimada. Ara, però, cal oblidar la llegenda i abraçar l’artista. Benvingut, Casagemas!