Col·lecció MACBA. Sota la superfície

Enèsim lliurament –a bocinets– de la col·lecció Macba. L’excusa o lema, aquesta vegada, és Sota la superfície i arbora un discurs a l’entorn de la pell (girada) de l’art. La responsable, Maria Antònia Perelló, conservadora de la col·lecció, és tal vegada la millor coneixedora del purgatori que habita els soterranis de la plaça dels Àngels. I ho demostra en un recorregut breu, tan discutible com encantador, per les canonades del mainstream estètic.
Per no perdre’ns, l’invent arrenca amb referents prou coneguts del gran públic: un Tàpies de primera, acompanyat d’un Lucio Fontana canònicament foradat i d’un Dubuffet esgarrapat però no gaire (és art brut, no pas pudent). Un festival expressiu contrastat per les petges en Tipp-Ex d’uns quadres suggerits per Ignasi Aballí (us estalviaré maldats sobre com d’innòcua em sembla la seva obra). El recorregut s’anima i és en els habitacles més remots on assoleix un lirisme més gran: Rauschenberg espaterrat, Dieter Roth (mai prou valorat!) vessant espècies i fins i tot un Perejaume compostat.

Dues projeccions destacables: Derek Jarman reflexiona sobre el blau, entre Klein i la sida; i Gregor Schneider ens angoixa reduint casa seva a un laberint impracticable. També una sala empaperada amb paper carbó que vessa blauet de còpia, a cura de Latifa Echakhch. Un malson buròcrata que aquí ens comença a sonar... Per contra, m’avorreixen el lirisme de Doris Salcedo –evoca les víctimes colombianes–, les capes daurades de Dora García i fins i tot les llumeneres de Félix González-Torres. Interessants els conductes de ventilació de Charlotte Posenenske i les canonades de la israeliana Sigalit Landau... I a tall de selfie final, un mirall gegantí de Pistoletto en quatre fragments. La superfície és l’horitzó.– Ricard Mas.