Cubisme i guerra. El cristall dins la flama

Art, Pintura
Recomanat
4 de 5 estrelles

Time Out diu

4 de 5 estrelles

Visca l’efemèride! El cubisme i la Primera Guerra Mundial no tenen res a veure, a part que van coexistir. Però si d’aquesta confluència n’ha sortit una gran exposició, cal celebrar-ho.
En ple centenari de la Primera Guerra Mundial, el comissari Christopher Green, sota el paraigua del Museu Picasso de Barcelona, ha aconseguit reunir 21 pintures, 8 escultures i 39 obres sobre paper d’artistes cubistes residents a França entre el 1914 i el 1918: Picasso, Braque, Gris, Rivera, Matisse, María Blanchard, Léger, Lipchitz i Severini. Gairebé 70 obres mestres procedents d’alguns dels museus més prestigiosos del món, com el MoMA de Nova York, el Pompidou de París o la Tate de Londres. Es tracta d’una circumstància pràcticament irrepetible.
De cubismes n’hi ha tants com cubistes. Aquest corrent artístic tractà de representar la realitat perceptible mitjançant l’ús de la geometria, l’aplec de diferents punts de vista, i la desconstrucció de la composició per acomodar-la a la lògica interna de cada obra. El resultat és, sovint, tan poc sensual com desconcertant. Les velles eternes convencions ja no servien.
Amb la matança més gran de la història d’Europa a menys de 100 quilòmetres, una sèrie d’expatriats i descartats per al servei militar –Lipchitz era coix, Matisse vell– elaboraran a París una de les propostes més interessants de la història de l’art contemporani. Una història que Green ens narra any a any, de l’estiu de l’esclat bèl·lic a l’armistici final, entre els primers collages i un cert “retorn a l’ordre”, tot passant per la sensualitat de Matisse, els divertiments de Gris, les volumetries de Léger o la sensualitat de Blanchard. Hi regna, però, amb llum pròpia Picasso.

Detalls

També t'agradarà