Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Danny Lyon, des del 1969

Danny Lyon, des del 1969

Parlar de les seves fotos és com llegir l'Antic Testament. Comproveu-ho al Foto Colectania

Danny Lyon
Per Josep Lambies |
Advertising

Hem mitificat els 60 fins a la nàusea, amb els seus aires de llibertat i tota la filosofia de carretera i manta, com es mitifica sempre allò que no has viscut. A la Fundació Foto Colectania han escoltat el nostre crit desesperat d'amor i guerra, i tiren llenya al foc amb un triple homenatge al gran fotògraf d'aquella època, Danny Lyon, amb tres monogràfiques de la seva obra que s'aniran succeint des d'ara fins al mes d'abril.

El 1969 va ser un gran any per a Danny Lyon. En algun moment d'aquells últims sospirs de la dècada que moria per obrir camí als amfetamínics 70, va entrar en una botiga de tatuatges de la Washington Street de Houston, amb una càmera de 16mm. Va filmar Bill Sander, el seu regent, amb el nas enganxat al cul d'un camioner de Texas que duia el cinturó pels genolls, perpetrant una àguila imperial a la natja esquerra. Aquesta va ser la primera escena de la dantesca 'Social Sciences 127', el seu debut en el cinema, una comèdia que encara posa els pèls de punta.

La mitja lluna d'aquell rei de la ranxera que es va passejar per sempre més amb una au rapaç estampada és, a hores d'ara, tot un símbol. Entre d'altres coses, perquè Nick Zedd i els seus sequaços van convertir-la en un precedent d'allò que van donar a conèixer com a No Wave, el cinema de la transgressió. Per a Danny Lyon, però, era una manera civilitzada de tancar cicle vital i començar-ne un de nou. Des de l'any 63 havia estat aspirant asfalt a totes les carreteres del mig oest sobre dues rodes, seguint el fum dels Chicago Outlaws, uns motoristes salvatges que van propiciar 'The bikeriders', una de les seves sèries de fotos més famoses.

Sí, els 60 van ser mogudets per a Danny Lyon. Encara no era un fotògraf reconegut, però estava en la vintena i els tenia més ben posats que mai. Va fer unes quantes barbaritats cèlebres. Una és aquesta història de les motos. L'altra va ser ficar-se al Departament Correccional de Texas amb equip fotogràfic del Menil Center, per retratar els seus reclusos. La seva intenció era mostrar la situació dels règims penitenciaris de l'Amèrica profunda, administrats amb terror i mà dura. El resultat forma part de la primera tongada d'obra que exposa el Foto Colectania. Ja ho podem dir: deixa d'una peça.

Tothom té un bandit predilecte, de Bonnie&Clyde i Jesse James a Serrallonga. Lyon va trobar el seu el 1966. Jimmy Ray Renton complia aquell any una de les seves primeres condemnes. Aquell cop va ser per alguna minúcia, qui sap si estrebada de bossa, carterisme en transports públics o assalt a gasolinera. El 1975, però, ja actuava a mà armada, i en un dels seus enfrontaments amb les autoritats va matar un policia. Va ingressar a la presó d'Arkansas, i després en va escapar sense deixar rastre. Això, per a Danny Lyon, va ser un nou motiu de fascinació.

Són moltes les coses que li van passar el 1969. Entre d'altres, va anar a la Costa Est a fotografiar la destrucció de Manhattan. Aleshores va començar a rebre premis i finançament, els seus llibres es van anar publicant, i a hores d'ara hi ha unanimitat: són una obra d'art. Dels somnis de joventut, no n'ha renegat pas, ans al contrari. Però una cosa és òbvia: després del 1969, va venir el 1970. Afortunadament, sempre hi haurà algú disposat a retornar-nos els aires de llibertat d'aquella vida desenfrenada que tant trobem a faltar.

Advertising