Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right El punk s'instal·la al MACBA

El punk s'instal·la al MACBA

L'exposició 'Punk. Els seus rastres en l'art contemporani' reivindica la vigència del moviment i els seus rastres en l'art contemporani

Punk. Els seus rastres en l'art contemporani
©Cortesía de ProjecteSD Punk. Els seus rastres en l'art contemporani
Per Eugènia Sendra |
Advertising

El títol ja ho adverteix: 'Punk. Els seus rastres en l'art contemporani' no és una exposició historiogràfica sobre el moviment musical que va explotar als anys 70 als Estats Units i el Regne Unit enmig d'un convuls context polític i social. “En explorar els seus rastres ens torna una imatge molt acurada del moviment, com un reflex en un mirall, potser més que si féssim una exposició ideològicament dedicada”, explica David G. Torres, el comissari de la mostra produïda pel Centro de Arte Dos de Mayo que aterra al MACBA.

Artistes dels 70 i també actuals, de contextos tan allunyats com Mèxic, Alemanya, Espanya i Estats Units recullen actituds punk a les seves obres. Al MACBA trobareu evocacions al soroll, la violència, l'alienació, la llibertat sexual, l'anarquia i el 'fes-t'ho tu mateix'... El punk, doncs, potser no ha mort sinó que és un zombie que segueix cobrant-se víctimes, com defensa el comissari.

Nofuture
©Jordi Colomer

Nofuture

Al hall del MACBA hi ha un cotxe plantat, sobre el qual brillen uns lluminosos amb al·lusions al futur, a la manca de futur que cantaven els Sex Pistols a 'God save the Queen'. L'obra de Jordi Colomer ('Nofuture', 2006) també connecta amb els somnis i les aspiracions frustrades en diferents episodis de la modernitat, de la comuna de París a les avantguardes i el dadaisme, passant pel situacionisme i la revolució hippie. La mostra, en aquest sentit, recupera el fil d'arguments que recullen Greil Marcus a 'Rastros de carmín' (Anagrama) i Servando Rocha a 'Historia de un incendio' (La Felguera).

Autoretrat amb ull de vellut i contusions, de Jimmie Durham
©Cortesía de |a Colección Fundación ARCO

Autoretrat amb ull de vellut

"Al punk se l'acusava de violent, però llavors fa seva aquella proclama de jo no sóc violent, la violenta és la societat", apunta David G. Torres. A la mostra hi ha imatges que remeten a la violència: des dels exercicis de Chris Burden, que als anys 70 en les seves performances explorava els perills aplicats al cos, fins al retrat amb l'ull de vellut de Jordi Mitjà. O l'autoretrat de Jimmie Durham (2006). Després d'una operació odontològica va beure vi, tal com li desaconsellava el dentista, i la cara li va quedar així, plena de blaus.

Advertising
Còdex de la sèrie Artcagarro, de Marcel·lí Antúnez
©Maria Dias

Còdex de la sèrie Artcagarro

El punk es va escampar com la pòlvora. "És un moviment que explota, té lloc en el context anglosaxó però de seguida es ramifica –diu el comissari–. La tesi és que això passa perquè el punk té lloc enmig d'una indústria cultural potent com és la música rock".

I el punk va arribar a Espanya i Catalunya. En són testimonis els treballs de formacions com La Banda Trapera del Río, Ocaña i també Marcel·lí Antúnez, de qui la mostra recupera obres poc vistes, els 'Còdex de la sèrie Artcagarro' (1992). La instal·lació és d'una força, color i obscenitat important. Hi ha sexe, com en el treball d'Antoni Hervàs, que recupera i reinterpreta el manuscrit d''A la recerca del cony perdut', i la fotografia de Tracey Emin, una al·lusió directe a 'Prostitution', l'exposició de COUM Transmissions al ICA de Londres, en el moment de gènesi del punk britànic.

Biziak, de Pepo Salazar
©Maria Dias

Biziak

A l'exposició potser no hi ha crestes ni imperdibles, però sí que hi ha soroll; per a David G. Torres, aquest prové de les ensenyances d'Hugo Ball i Kurt Schwitters, vinculats al Cabaret Voltaire i el moviment dadaista. També hi ha al·lusions a la societat de l'espectacle, herència directa del situacionista Guy Debord. 'Biziak' (2015), la instal·lació de Pepo Salazar que es va poder veure a la Biennal de Venècia, uneix d'alguna manera aquests dos universos; microfons que pengen i s'arrosseguen i en un dels extrems d'aquest mòbil sorollós, ple de cadenes, una perruca rossa que ens fa pensar en Warhol. I de retruc, en Valerie Solanas i la seva agressió a l'artista pop.

Advertising
Beast, de Jean-Michel Basquiat
Col·lecció La Caixa © The Estate of Jean-Michel Basquiat | Barcelona,

The beast

El catàleg de la mostra és una joieta. David G. Torres comenta l'obra de Jean-Michel Basquiat, "un artista complet" que va saber traslladar la violència i la ràbia que tenia lloc als anys 70 al Soho de Nova York als llenços, les parets i el cinema. El grinyolar de dents del seu autoretrat està emparentat amb el carrisqueig que evoca Greil Marcus a 'Rastros de carmín', després de sentir Johnny Rotten cantant 'Anarchy in the U.K' en un dels darrers concerts dels Sex Pistols.

Terremoto, de Tere Recarens
©Maria Dias

Terremoto

Les actituds del punk també es fan presents en l'obra de Tere Recarens, 'Terremoto' (1996), un trencament de normes en tota regla. Cadascun dels objectes d'aquesta preciosa instal·lació van caient i s'esmicolen al temps que el visitant creua la passarel·la de fusta sobre la qual se sustenta. Un equilibri fràgil com el d'una societat ancorada en la idea de fracàs que recollia Malcolm McLaren, tot citant Beckett. "Mentre seguim vivint en una distopia que provoca individus alienats i que genera situacions que provoquen incomoditat, hi serem", diu David G. Torres. El punk no ha mort, afegeix, sinó que és com un zombi...

Advertising