El lema de la revista de còmics 'El Víbora' era "cómix para supervivientes". I déu-n’hi-do, si n’era de cert. D'ençà l’aparició del primer número, el desembre del 1979, fins a l’agonia del darrer, el desembre del 2004, hauran passat 40 anys, que el MNAC i FICOMIC celebren amb l’exposició El Víbora. Comix contracultural, on s’exposen 100 portades, 38 originals i documentació complementària.
L’exposició ressegueix sobretot els tres primers anys de la revista, i un rosari de noms que són història viva del còmic d’autor (i l’art espanyol) recent: Max, Gallardo, Pérez Vernetti, Ceesepe, Martí, Mariscal, Nazario... "'El Víbora' eren els autors, era una revista amb un grau molt alt de col·lectivització i el 1979 van assumir la necessitat d’explicar històries noves. Va recollir l’underground nord-americà i amb això van redefinir la historieta a Espanya. Aquella època marca la filosofia de l’exposició", valora Antoni Guiral, el comissari. El pas del temps no ha erosionat la seva importància –va arribar a vendre 40.000 exemplars al mes!– sinó que la posa en valor. Com amb els originals del número especial dedicat al 23F: "Van tenir els collons de fer una reflexió sardònica sobre el cop d’estat, els únics que es van atrevir", lloa el comissari.
La segona etapa, del 1990 fins a la mort, també va ser gloriosa. Jaime Martín, autor xarnera entre les dues edats, m’ho resumeix així: "El Víbora va ser molt bèstia. Gràcies a ells, els d’entre 40 i 50 anys vam passar dels superherois a l’erotisme, la política i l’art".
