Entre moltes altres coses, Picasso és una mena de figura paterna pels artistes que han arribat després. Va obrir portes creatives, va descobrir noves sendes estètiques i temàtiques; va tornar als clàssics i va recuperar éssers mitològics i rituals ancestrals mentre es projectava en les avantguardes. Després de tot, Picasso, l’artista més prolífic i polifacètic del segle XX, ha estat consagrat com un lloc comú o punt de partida per a unes quantes generacions. Com a tots els pares se’l pot venerar, emular, honorar, criticar i, seguint Freud, també repudiar o, fins i tot, matar.
El 2014 el Museu Picasso va acollir l’exposició 'Post Picasso: reaccions contemporànies', on s’explorava com el pintor ha estat font d’inspiració per a d’altres. 'En el nom del pare' revisita de nou el llegat picassià a partir del treball d’una desena d’artistes que s’enfronten, indaguen o qüestionen, a través de pràctiques i llenguatges diversos, l’herència rebuda.
Es tracta d’una mostra desigual que obliga a transitar per diferents espais del museu. De la marca Picasso, que ressalten Elo Vega i Rogelio López Cuenca, a la pintura de Miquel Barceló per al cartell de la darrera 'corrida' celebrada a la Monumental, tot passant per l’obra 'Guernica. Picasso comunista', de Daniel G. Andújar, en la qual s’exposen els informes que l’FBI va elaborar quan l’artista es va afiliar al Partit Comunista. Com a corol·lari, entre les sales de la col·lecció, destaca el vídeo de la performance 'Compassos, silencis i llibertat' que la família Morente ha realitzat davant 'Las Meninas' del malagueny. El clan glossa i dansa aquest prodigiós triangle: “Con las manos de Velázquez, con los ojos de Picasso, con el cante de Morente...”. No es pot imaginar un homenatge millor.
